El Tribunal Suprem i les mesures sanitàries

Fora de l’estat d’alarma, les comunitats autònomes recuperen la plenitud de les seves competències en matèria de salut pública, ja que són les autoritats competents en el marc de la legislació aplicable en cas de pandèmia. El problema jurídic suscitat pel recurs era saber fins on podien arribar les seves mesures en el que suposin una limitació de drets fonamentals. Per al cas de les Balears, segons el parer del fiscal recurrent, fora de l’estat d’alarma no poden imposar-se tocs de queda o límits al nombre de persones que poden participar en una reunió familiar.

La sentència, en el seu fonament jurídic sisè, diu que «la restricció de drets fonamentals en el marc de la lluita contra la pandèmia de la Covid-19 no exigeix sempre i necessàriament la cobertura de l’estat d’alarma». Tampoc és necessari, afegeix, que qualsevol restricció derivi d’una llei orgànica. A aquest tipus de llei la Constitució (article 81) li reserva el «desenvolupament» dels drets fonamentals; això és, la regulació dels seus elements bàsics. La llei orgànica que pot invocar-se en aquest cas és la 3/1986, de mesures especials en matèria de salut pública. El seu article 3 dona un marge molt ampli a les autoritats sanitàries, ja que, per controlar les malalties transmissibles, les habilita per adoptar «les mesures oportunes», sense més precisions. Al referir-se a això, la sentència diu que «les dificultats jurídiques serien molt menors» si hi hagués una regulació precisa de les circumstàncies en la qual es pugui limitar drets fonamentals. El Tribunal Suprem rebutja l’argument del fiscal, que afirmava que la limitació dels drets fonamentals només és possible en un estat d’alarma. No obstant, li dona la raó en un altre aspecte: el de la falta de proporcionalitat de les restriccions a la lliure circulació i al dret de reunió que va disposar el govern balear. Aquestes restriccions, segons la sentència, es basaven en les conclusions del Comitè de malalties infeccioses de les Balears, i el Tribunal Superior de Justícia les va avalar invocant el principi de precaució. El Tribunal Suprem, en el fonament jurídic setè diu que no n’hi ha prou «amb meres consideracions de conveniència, prudència o precaució, i, en el vuitè, que les mesures restrictives no s’havien justificat com a indispensables per a tot el territori de la comunitat autònoma.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Contràriament al que es dedueix dels titulars en alguns mitjans, el Tribunal Suprem no ha dit que sense estat alarma no hi ha restriccions de drets fonamentals. Al contrari, ha afirmat que això és, en principi, possible. El que ha establert és que les restriccions s’han de justificar tant en la seva intensitat com en el seu abast. El toc de queda és una restricció severa, ja que imposa el confinament domiciliari durant unes hores. I no és el mateix restringir el nombre d’assistents en les trobades familiars en zones concretes que fer-ho de manera general a tot el territori autonòmic. Per això fa falta persuadir els magistrats que el cost per als drets és proporcional al benefici per a la salut pública.

Però no ens enganyem: el que per a un govern pot ser una justificació suficient, pot no semblar-l’hi als magistrats. Per clarificar més la regulació de les mesures que poden adoptar-se contra la pandèmia, seria molt útil que la jurisprudència digués també quan una justificació és suficient. I, és clar, també ho seria que els legisladors actuessin, i que el Tribunal Constitucional dictés ja les seves sentències sobre els estats d’alarma. Per demanar que no quedi.