Assaig valent

El cine et permet assajar i, quan estàs satisfet amb el resultat, fixar aquella actuació impecable descartant les malapteses. Tot i així, el temps t’atrapa i té límit la quantitat de vegades que pots repetir una presa. La jornada laboral és finita i, si insisteixes a fer un pla fins que surti perfecte, pots quedar-te sense fer-ne d’altres, que també necessitaràs per explicar bé l’escena. Llavors, l’oració quedarà coixa: amb verb i sense predicat; amb subjecte, però sense complement directe. Un personatge tindrà molta presència, perquè vas fotografiar de manera irreprotxable la seva part i un altre no estarà ni bé ni malament, sinó desaparegut, perquè no vas administrar bé el temps i no el vas incloure.

Per això, el cine es basa en un pacte tàcit de lleialtat mútua: tots treballem per a tots. Crec que això és el que més m’agrada de la meva professió. Un grup de gent, que es pot conèixer o no, es reuneix i acorda ajudar-se, respectar-se i treballar junts per un objectiu comú, tan eteri i inútil com explicar una història de ficció el millor possible. Es treballa amb tenacitat. Fem enormes esforços per completar el puzle que és una història, entossudits a arribar a un fingiment perfecte. Aquest objectiu ens uneix durant un temps, que no supera unes setmanes, en què ens comportem com si sempre haguéssim treballat a l’uníson, perquè compartim, durant els instants que dura cada presa, idèntica fantasia.

 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Dècades després d’haver començat en aquest ofici, em continua sorprenent la facilitat i la velocitat amb què persones tan diferents ens emmotllem les unes a les altres, sincronitzem les nostres ments i les nostres mans. Per això no hi ha res que em commogui més que aquells minuts de quietud i immobilitat absoluta al final del dia, mentre el tècnic de so grava el que anomenem ‘wild track’, l’ambient sonor natural del lloc on hem rodat. La gent té ganes de recollir i marxar a casa, però s’aturen, es congelen al lloc mentre escolten els ocells o el trànsit o el murmuri llunyà dels infants al parc o el brunzit de les neveres en un bar o el dels ascensors en una escala... el que toqui. Tot i que, ara que ho penso, hi ha una cosa que em commou gairebé més: quan els actors passegen amb naturalitat, intercanviant el seu diàleg per un carrer i un seguici de persones els precedeixen silenciosos, caminant marxa enrere carregats amb una càmera, la perxa d’un micròfon, un reflector per fer llum, una bandera per dibuixar una ombra... Quan vegem l’escena a la pantalla, no sospitarem mai que una dotzena d’adults envoltaven els personatges, en una coreografia harmoniosa i muda. El cine és un joc que es fa seriosament. Les jornades són llargues, la convivència estreta. Els càrrecs s’anomenen «cap d’equip» i després «ajudant» i «auxiliar». «Equip», «ajudar», «auxiliar», quins conceptes tan bonics i com en són de necessaris.

Creiem que Darwin afirmava que a la natura sobreviu el més fort, però no és així. El que Darwin deia és que a la natura sobreviu qui aprèn a col·laborar. Pensàvem que la pandèmia ens deixaria aquest ensenyament. Però la vacuna ha arribat i reprenem els mals costums d’abans, al mateix ritme que ens immunitzem. No obstant, com cantava el tristament difunt Berrio, no vivim dues vegades. Viure no és un simulacre, és un assaig valent de presa única, que queda fixat irreversiblement. Només excepcionalment hi ha segones oportunitats. La pandèmia ens n’ha donat una d’immensa. Ens ha ferit i alhora ens ha revelat carències i excessos. ¿No valdria la pena aprofitar-ho?