La crisi amb el Marroc

Sense raó d’Estat

El PP no perd ocasió de desgastar els governs socialistes amb assumptes d’Estat

1
Es llegeix en minuts
Sense raó d’Estat

Des que José María Aznar va trencar, al començament dels anys 90 del segle passat, amb el compromís no escrit de no utilitzar assumptes d’Estat per fer oposició, el PP no ha perdut ocasió d’intentar desgastar els governs socialistes de torn pels atemptats terroristes o per qüestions vinculades a les relacions exteriors. Aquest tipus d’oposició la van patir Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero i ara la pateix Pedro Sánchez. No és només que l’actual líder popular, Pablo Casado, es negués l’any passat a donar suport a les últimes pròrrogues de l’estat d’alarma que permetien el confinament domiciliari, és que ara, davant el xantatge del Marroc a Espanya, ataca el Govern argumentant que la culpa de tot és de Sánchez, de la seva debilitat i de la seva política d’aliances. Així és que les autoritats marroquines llancen milers dels seus ciutadans al mar perquè creuin a Ceuta perquè el president del Govern és incapaç de garantir les fronteres ja que, pel que sembla, el seu pacte amb Podem, ERC o Bildu li ho impedeix. Un rar raonament.

Podria semblar que la política espanyola és sempre així. Però no ho ha sigut quan el PSOE ha estat a l’oposició. La seva duresa opositora no va impedir als socialistes donar el seu recolzament al Govern d’Aznar, per exemple, quan la crisi de Perejil o en les seves negociacions amb ETA. Però el PP pensa que tot el que pugui danyar l’Executiu és benvingut, tot i que sigui dolent per al país. Ja ho va dir Cristóbal Montoro, el 2010, quan en el pitjor moemnt de la crisi econòmica li van negar el seu suport a Zapatero: «Que s’enfonsi Espanya que ja l’aixecarem nosaltres». Ara semblen seguir la mateixa consigna. Com la seva victòria madrilenya els ha donat ales, es permeten assegurar que Casado ja «va veure venir» la crisi amb el Marroc i per això es va reunir amb els dirigents de dos partits marroquins que, per cert, reivindiquen la sobirania sobre Ceuta i Melilla. No consta que avisés el Govern de la que venia, ni sembla, per tant, que la seva actuació respongués, o respongui, a cap raó d’Estat.