Investidura Obituari Informa de la defunció d'un individu, proporcionant un relat imparcial de la vida, controvèrsies i èxits de la persona.

Facilitar l’elecció del president

És indicat reduir el pes de les cartes amb què els partits juguen en les negociacions: el temps disponible per arribar a acords i la probabilitat de la repetició de les eleccions

3
Es llegeix en minuts
Facilitar l’elecció del president

Jordi Play / ACN

Pere Aragonès ja és el nou president de la Generalitat, després d’unes llarguíssimes negociacions polítiques per assegurar la seva investidura. Catalunya ha estat massa temps sense govern, i cal pensar en la manera que això no es torni a produir. Per a això, cal recordar el disseny actual i una possible via de reforma. La presidenta del Parlament, després d’escoltar les forces polítiques amb representació parlamentària, proposa un candidat a la presidència de la Generalitat. Tot i que no sigui investit ni en la primera ni en la segona votació, la primera posa en marxa el calendari que marcaun límit de dos mesos: si en aquell temps no s’ha investit un candidat, es convoquen automàticament unes noves eleccions. Aquesta fórmula funciona amb pocs problemes quan les forces polítiques en presència són poques i internament cohesionades, cosa que no és el cas de la Catalunya actual. Els partits juguen amb el factor temps per imposar-se en la negociació, amb l’amenaça de fer que els competidors apareguin com a culpables de provocar noves eleccions. Aquesta amenaça és creïble, perquè, com més es prolonguin les negociacions més s’irritarà l’opinió pública. I, si en algun d’aquests partits hi ha divisions internes, les faccions tenen idèntics incentius per actuar igual internament.

En aquestes condicions, és indicat reduir el pes de les cartes amb què els partits juguen en les negociacions: el temps disponible per arribar a acords i la probabilitat de la repetició de les eleccions. Per a això, el model basc d’investidura resulta molt interessant. L’Estatut del 1979 diu molt poc de l’elecció del ‘lehendakari’: «que, com imposa la Constitució, es designi d’entre els membres del Parlament, i que una llei determini la forma de la seva elecció» (art. 33.3). S’ha d’anar, doncs, a la llei basca 7/1981, del Govern. Allà s’estableix (art. 5) que són els grups polítics amb representació parlamentària els que proposen els seus candidats a ‘lehendakari’. Cadascun presenta davant la cambra el seu programa de govern i, a continuació, es vota. Resulta investit el que obté la majoria absoluta. Si ningú l’aconsegueix, en la segona votació s’investeix el que aconsegueixi la majoria simple dels vots. Per la seva banda, el Reglament del Parlament basc (art. 165) concreta una mica els terminis. Els candidats es presenten primer davant la Mesa de la cambra, i la presentació davant el ple dels seus programes té lloc 72 hores després. Després dels discursos i les rèpliques se suspèn la sessió per un màxim de 24 hores, i, si després de la primera votació ningú obté la majoria absoluta, la segona té lloc al cap de 24 hores.

Com veiem, el paper de la presidència de la cambra és pràcticament nul. Sobre les seves espatlles no recau la responsabilitat de valorar quin candidat té més possibilitats, ni se li pot retreure que privi algun dels líders parlamentaris de l’oportunitat de guanyar-se la investidura. Qui aspiri a ser investit, ha de treballar-s’ho buscant directament els seus recolzaments. I, com acabem de veure, en un termini de dies, no de setmanes o de mesos. I no pot jugar amb la por que hi hagi noves eleccions, perquè si ningú obté la majoria absoluta, hi haurà algú que pugui aconseguir la ‘lehendakaritza’ per majoria simple.

Notícies relacionades

Aplicar aquest model a Catalunya no és fàcil. L’article 67.2 de l’Estatut diu que, si no hi ha un candidat elegit des de la primera votació d’investidura, el Parlament queda dissolt automàticament. La llei catalana 13/2008 (art. 4) precisa que és la presidència de la Cambra autonòmica la que presenta un únic candidat. Potser un canvi d’aquesta llei podria permetre que, sense la mediació de la presidència del Parlament, es presentessin davant la Mesa els candidats a presidir la Generalitat. Se seguiria en això el sistema basc, i, tot i que es mantingués el termini de dos mesos fixat a l’Estatut, l’eventualitat de noves eleccions seria més que improbable. Per aconseguir-ho faria falta majoria absoluta, i, és clar, la voluntat sincera de no fer passar la ciutadania per la mateixa incertesa que hem experimentat. Però no ens enganyem: si el primer punt sembla difícil és perquè el segon sembla impossible.