La tribuna

Vendre’s l’ànima no li va servir a Faust, i tampoc a Europa

L’estratègia migratòria dels últims 20 anys, basada únicament a restringir els fluxos migratoris en lloc de governar-los, és ineficaç

3
Es llegeix en minuts
Vendre’s l’ànima no li va servir a Faust, i tampoc a Europa

La crisi a la frontera de Ceutano és una crisi migratòria, es tracta, més aviat, d’una crisi política i diplomàtica entre Espanya i el Marroc que arrossega els peus des de fa ja uns quants mesos i de la qual poca gent sembla haver-se adonat. Almenys el Govern central sembla que no ha fet cas dels diferents senyals que avisaven del que podia passar.

Darrere de la dramàtica situació que s’està vivint al Tarajal es troben motivacions geopolítiques i de sobirania que utilitzen la migració com un instrument per arribar a objectius polítics. 

Anem als fets. El novembre 2020 es van produir diversos incidents entre marroquins i sahrauís a la zona desmilitaritzada que van revifar les hostilitats. El 10 de desembre Trump reconeixia la sobirania marroquina sobre el territori sahrauí i agafava amb el peu canviat tota la Unió Europea. Era la manera que els nord-americans tenien de donar les gràcies per la normalització de les relacions diplomàtiques entre el Marroc i Israel. El 21 de desembre Alemanya sol·licitava una reunió del Consell de Seguretat per parlar de la qüestió del Sàhara. I a primers de març del 2021 es congelaven les relacions diplomàtiques entre el Marroc i el país germànic. I no, no era casualitat. Tot forma part d’una estratègia de pressió política posada en marxa pel govern de Rabat amb el recolzament nord-americà, israelià i, probablement, britànic, per forçar el reconeixement de la sobirania magribina sobre el territori sahrauí. A canvi, el Marroc es converteix en un peó que geopolíticament convé i molt als interessos anglo-nord-americans a la regió.

I en aquesta estratègia, una excel·lent relació amb Espanya és un destorb. La Covid-19 ha servit per ocultar alguns moviments de pes en les relacions amb el Marroc. L’ajornament de la Reunió d’Alt Nivell, el tancament fronterer amb Ceuta i Melilla o l’obertura de vols amb França abans que amb Espanya obeeixen a qüestions estratègiques que no s’han tingut en consideració. I, no obstant, Madrid ha continuat advocant pel Marroc davant els seus socis europeus i incorporant als Pressupostos ajudes al país veí destinades al reforç del control fronterer. Seria una paradoxa, si no fos dramàtic.

A l’empara dels Estats Units, el Marroc ha vist una finestra d’oportunitat de pressió política a través de la migració en un context de forta tensió política a Espanya conjugada amb una política migratòria europea tan erràtica com inútil que els deixa les mans lliures per a això. La crisi humanitària que va tenir lloc a les Canàries el desembre del 2020 en va ser un primer avís. El que passa aquests dies a la frontera de Ceuta és el segon. 

Només amb una política migratòria europea que se sosté únicament sobre la política de control de fronteres, la seva externalització, la seva militarització i la criminalització del migrant és possible que funcionin aquest tipus d’ofensives. Es va veure el març del 2020, amb la sortida de milers de persones des de Turquia cap a la frontera grega. Totes recordem aquelles funestes paraules de la presidenta de la Comissió –Grècia és l’escut d’Europa»–, i es comprova també ara a la frontera de Ceuta.  

Notícies relacionades

És com si els líders polítics no volguessin veure el que passa quan vens l’ànima a règims no democràtics, quan ignores la defensa dels drets humans i només t’importa frenar els fluxos migratoris i no governar-los. I aquesta és l’estratègia migratòria que està vigent des de fa 20 anys a Europa. Una estratègia ineficaç, incoherent i extremadament cara en termes de pèrdues de vides humanes, però també en l’àmbit econòmic i en el dels valors amb què molts se senten representats. No sabem fins quan seguirà aquesta estratègia, esperem que no sigui fins que els discursos d’odi i el nativisme siguin els que controlin l’escena política. Una escena que era la que Europa, després del desastre, sempre va voler combatre. Faust no va resoldre els seus problemes venent l’ànima al diable, Espanya i Europa tampoc ho faran.