Les implicacions del ‘sofagate’
La saleta d’Erdogan
Von der Leyen va fer bé de fer-los avergonyir. Per les dones turques. Per totes les que no tenen veu
La saleta del president turc semblava molt incòmode per a una vetllada de Netflix i pizza, per confessar «mama, em divorcio» i fins i tot per a una reunió d’alt voltatge diplomàtic, com va ser el cas. La distància sideral fins a la taula de centre i uns mobles pesats conformaven una atmosfera rígida, de mira’m i no em toquis, d’on marxar corrents abans de convertir-te en estàtua de sal, com li va passar la presidenta de la Comissió Europea. Una vegada dins l’estança, Recep Tayyip Erdogan i Charles Michel, president del consell, es van arrepapar a les butaques, deixant Ursula von der Leyen on era i sense seient, plantada sobre l’alfombra com una majordoma a punt de xiuxiuejar: «Senyors, ¿serveixo ja el cafè o prefereixen esperar?». Es va aclarir la gola, i res; va haver d’acomodar-se en un sofà lateral, com si fos una intèrpret o convidada de pedra. L’alemanya Von der Leyen, baronessa i mare de set fills, ha confessat haver-se sentit «sola i humiliada» després d’aquest lleig, ja que li corresponia un seient del mateix rang. Tant és l’un o l’altra (aquest és un dels llasts de la UE: molt càrrec per ben poca cosa).
Tot i que confuses i tardanes, les disculpes del belga Michel semblen plausibles. Que no va voler semblar paternalista, diu. Que tots dos, després d’una mirada de complicitat, van decidir passar per alt l’incident per no arruïnar mesos d’esforç diplomàtic amb un soci tan estratègic com incòmode. Europa necessita Turquia per frenar l’arribada de refugiats, en un moment en què és a punt de renovar-se (o no) l’acord migratori pel qual Brussel·les va pagar a Ankara 6.000 euros per tal que assumís el paper de policia guardafronteres. Hi ha hagut topades en els últims mesos, amb insults al president francès (necessita «teràpia mental», segons Erdogan) i prospeccions gasístiques al Mediterrani, en aigües que reclamen Grècia i Xipre.
Notícies relacionades¿Quina hauria d’haver sigut, doncs, la resposta de Von der Leyen?¿Callar i aguantar? El costum de tragar forma part del problema, també en situacions de molt menor substància, esbombades pel sentit pràctic de les dones. Au, va, no en facis cas, tonta, tant és, somriu, serra les dents, passa paraula, acabem amb aquesta qüestió protocol·lari al més aviat possible i tornem cap a casa, on esperen altres tasques i un munt de planxa. La presidenta de la comissió ha sigut oportuna remarcant una insolència sens dubte orquestrada per Turquia –en altres reunions a Ankara amb màxims representants de la UE, quan tots els dignataris eren homes, hi va haver cadires per a tothom al mateix nivell–, sobretot després que el règim d’Erdogan es retirés del conveni europeu per a la prevenció de la Violència contra les Dones i la Violència Domèstica.
Von der Leyen va fer bé de fer-los avergonyir. Per les dones turques. Per totes les que no tenen veu. Per les senyores, com la generació de les nostres mares, que mai seuen, sempre al servei dels altres. ¿Et poso més cafè?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
