La feina com un dret

Des de fa més de 10 anys la nostra taxa d’atur s’ha mogut entre el mínim del 9% del 2008 i el màxim del 23,7% del 2013. Sempre en els dos dígits i a l’últim trimestre del 2020, superant el 13%. No havíem recuperat els índexs d’ocupació previs a la crisi del 2008, quan la pandèmia, malgrat l’esforç indiscutible que han suposat els ertos i altres mesures de recolzament a l’economia, han tornat a fer créixer l’atur. Hi ha, a més, una preocupació enorme a la societat per saber com reaccionarà el nostre mercat laboral durant els pròxims mesos, especialment als sectors més afectats pels confinaments, i si quan s’hagin aixecat els ertos viurem un procés de destrucció d’empreses i, per tant, de llocs de feina.

L’atur dels joves és d’escàndol i les taxes d’ocupació de les persones de més de 55 anys són una vergonya. Per als joves, l’emancipació és tardana i l’ocupació, precària; per als de més de 55 anys, el fet de perdre la feina, un drama, quan és tan difícil tornar a treballar i l’edat es converteix en un problema. Tot això té conseqüències en la salut de les persones, en els seus projectes de vida, en la creació de riquesa col·lectiva i, en última instància, en el model de societat i de país per a les generacions futures. Les conseqüències de l’atur d’avui, per als joves i els fills dels aturats, poden arrossegar-se generacionalment i deixar de curar cicatrius difícils.

I alhora, aquesta realitat certament anguniosa, ve acompanyada per l’enorme transformació que l’ocupació està vivint i viurà com a conseqüència de les disrupcions tecnologies simultànies i acumulatives (internet, ‘big data’, robòtica, intel·ligència artificial, genètica, mobilitat...) que han caracteritzat i caracteritzen aquestes dècades. Es destrueixen i es destruiran milers de llocs de feina i emergeixen i emergiran noves professions i llocs de feina. Hi ha perdedors i guanyadors en aquest intens procés de destrucció creativa. Aquests dies, la banca anuncia milers d’acomiadaments... que no només s’expliquen, clar, per la tecnològica, però certament la transformació del model d’atenció a clients, com a resultat dels processos automatització, hi té molt a veure.

Certament, la demografia ens ajudarà en els pròxims anys a afrontar el repte de l’ocupació; les generacions del ‘baby boom’, nascudes entre finals dels anys 50 i principis dels 70 del segle XX, ens començarem a jubilar i els nostres llocs de feina, diferents en molts sentits, necessitaran substituts. Hi haurà centenars de milers de vacants que també caldrà cobrir.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tot això no només pot dependre de la invisible mà del mercat i de la iniciativa privada. La responsabilitat dels governs és fonamental. Es necessitarà un enorme esforç per engegar programes públics que garanteixin una feina per a tothom, tal com han proposat Alfredo Pastor i Oriol Homs. El tercer sector hi té molt a dir en aquest camp. Al terreny de l’atenció a les persones hi ha un enorme potencial de creació d’ocupació. I també en tot allò relacionat amb el ‘Green Deal’, l’economia verda associada a la transició energètica. I caldrà, d’una vegada per sempre, modernitzar i actualitzar les nostres polítiques actives d’ocupació, invertint més i millor en la requalificació professional i en acompanyament en la inserció laboral dels aturats. La col·laboració públic-privada serà imprescindible.

Aquest és un repte que ens ha de convocar a tots en un gran acord de país per l’ocupació.