90 anys de la Segona República

Acrimònia i ignorància

Sánchez va dir que el règim de 1931 va suposar una «fita», i va ser com llançar una pastilla de Mentos a la Coca-Cola

Es llegeix en minuts
Acrimònia i ignorància

Baralla al Congrés, una altra més, que en part li va anar de primera a Pedro Sánchez. Tocava discutir sobre l’estat d’alarma contra el coronavirus, però la sola menció de la Segona República a l’hemicicle, de la qual es complien dimecres 90 anys, va laminar qualsevol possibilitat de debat. Sánchez va dir que el canvi de règim el 14 d’abril de 1931 va suposar una «fita crucial» en el futur del país, i va ser com llançar una pastilla de Mentos a la Coca-Cola, gasolina a la ramuja o un bistec al dòberman. El cap de files de Vox la va qualificar de «règim criminal» i, el que és més greu, Pablo Casado, el líder d’una dreta que podria ser assenyada, li va criticar al president la seva apel·lació a «una onomàstica» que va dividir els espanyols. Si dijous es va celebrar algun sant va ser el de la paciència, que últimament anhela un mínim de política elevada.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Pobre, Segona República. Trista i sola.

Va arribar del braç de la primavera, però la joia només va esclatar a les grans i mitjanes ciutats. Una mica improvisada, com solen ser les coses aquí, i sense que els líders fossin conscients del que els queia a sobre: la immensa tasca de reformar les estructures socioeconòmiques de l’Estat, modernitzar el capitalisme en un país essencialment agrari i, alhora, impedir una revolució proletària (o la secessió nacionalista). Per si no n’hi havia prou, calia muntar el puzle en un context de crisi econòmica mundial i amb la bèstia del feixisme en fase rampant. ¿Es podia fer gaire en aquestes circumstàncies? La primera coalició de socialistes i republicans va intentar emprendre la transformació mitjançant l’aplicació de reformes en tres sectors: l’aristocràcia latifundista, l’Església i l’Exèrcit, Déu n’hi do. Van aconseguir, això sí, el sufragi femení, estendre l’escolarització i una Constitució puntera. Després van venir les picabaralles internes, el nefast Lerroux i alguns errors de càlcul, per descomptat. En paraules de Hugh Thomas, el nou règim sorgit després de la fugida d’Alfons XIII «va terroritzar la classe mitjana sense satisfer els obrers».

Pobra, trista i sola Segona República. No va dividir ningú. La van rebentar.

Notícies relacionades

El 14 d’abril de 1937, en altres circumstàncies ja tràgiques, Antonio Machado va escriure un text en el qual explicava el que, per a ell, havia sigut la república, arribada «con las primeras hojas de los chopos y las últimas flores de los almendros». Va ser el govern d’«uns quants homes honrats» que van tenir «la insòlita i genial ocurrència de legislar, atinguts a normes estrictament morals», i de fer-ho en el «sentit essencial de la història, que és el de l’avenir». Homes gens revolucionaris, plens de respecte, mesura i tolerància, que «ni van atropellar cap dret ni van desertar de cap dels seus deures».

Pobra Segona República. Ni tan sols és possible parlar-ne encara sense acrimònia, sense tanta ignorància. Sens dubte, seríem una altra gent si hagués arrelat la llavor.