Oferiment en ferm

Amb esperit nacional de reietó

2
Es llegeix en minuts

Al revelar que «a Inés Arrimadas li he ofert tot», Pablo Casado torna a explicar-nos el seu concepte sobre el que és un partit polític a l’Espanya actual. Perquè quan remarca que «tot és tot» indica que a canvi li va oferir pel seu compte i risc, amb el màxim secretisme i sense que el tema passés pels òrgans de direcció del PP ni fos conegut pels càrrecs mitjans i les bases de militants, malgrat que modificava coses substancials del partit.

No va ser un simple tempteig de la possibilitat de materialitzar una convergència entre el PP i Ciutadans perquè el primer absorbís el segon, sinó un oferiment en ferm, pensat, calculat i decidit sense tenir en compte les diferències entre els principis respectius ni les qüestions organitzatives de les dues formacions. Actuava atenent al fet que Casado té un concepte propi del que és un partit polític democràtic diferent que tenen aquestes entitats aquí i a l’Europa seriosa.  

Casado havia mesurat la seva oferta secreta perquè fos personalment molt temptadora per als quadros de Cs: s’integrarien a bloc en la direcció del PP amb càrrecs i sous. I de forma especial per a Inés Arrimadas: li salvaria la carrera política al convertir-se en nova portaveu parlamentària del primer partit de l’oposició just en el moment de la caiguda de la seva cada vegada menys rellevant formació. Proposava el transfuguisme més gran en bloc de la història de la nostra democràcia. És transfuguisme i no fusió més o menys convencional, perquè l’oferta era ferma abans de qualsevol debat orgànic de fons en el PP.

Per això el menys que pot dir-se de Casado és que actua com un reietó i havia pres una decisió transcendental com si el PP fos seu. La història explica que els reietons declaraven guerres pel seu simple interès, imposaven impostos atenent la seva estricta voluntat, s’envoltaven de favorits obedients i decidien sense cap vacil·lació sobre la vida o la mort de qualsevol dels seus súbdits, i els altres l’havien de seguir. 

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El líder dels populars havia de considerar aquesta operació com el gran cop d’efecte que el rellançaria a ell i al PP. S’apropiaria d’una sola tacada de centenars de dirigents i seus i maquillaria la seva dretanització. Cs inicialment es va presentar com a possible frontissa entre dreta i esquerra, després com a possible substituta del PP en el lideratge del bloc conservador del país, i últimament com a contrapès liberal per combatre i posar punt final a la corrupció estructural que han deixat darrere seu tant Aznar com Rajoy. Però més que a Arrimadas i la seva actual moderació el que cobejava Casado eren els electors que encara li queden a Cs després d’aquest transformisme continuat que tan bé representa Toni Cantó. El valor màxim de l’absorció era fusionar sense cap debat ideològic la parròquia pepera, a la qual treballa perquè accepti concertar-se amb Vox (amb o sense pinça al nas), i a un Cs que en el dia d’avui pregona que no s’han de fer concessions a ningú que no es desmarqui dels franquistes. Per a Casado el prioritari –o gairebé l’únic que li interessa– d’aquesta jugada és seguir manant ell i a la seva manera.