Entendre-hi + amb la història

Carlistes a Crimea

Es llegeix en minuts
Carlistes a Crimea

El que va començar com una nova entrega de l’escalada de tensions entre Rússia i Ucraïna pel control del Donbass s’està convertint en una potencial crisi internacional perquè els Estats Units han enviat vaixells de guerra al Mar Negre. Al saber-se la notícia, el Govern rus ja ha recomanat que els americans no s’acostin a la península de Crimea.

No seria la primera vegada que esdevé escenari d’una guerra internacional perquè continua essent un punt geoestratègic important. Una de les raons del conflicte actual és el pas d’un gasoducte des de Rússia fins Europa sense creuar Ucraïna, cosa que no els EUA no veuen bé perquè debilita el seu aliat a la zona.

Al segle XIX, les potències enfrontades a Rússia eren França i el Regne Unit, i el motiu de les disputes eren les rutes de pas del comerç internacional de cereals, cotó, llana i carbó. Els russos volien expandir-se cap al sud i dominar la costa del Mar Negre a expenses de l’Imperi Otomà. La guspira que va fer saltar el polvorí va ser quan el tsar Nicolau I va declarar Rússia protectora dels cristians ortodoxos que vivien en terres turques i, com que els otomans no van voler firmar un acord autoritzant la intervenció russa al seu territori si els cristians corrien perill, el tsar va envair Valàquia i Moldàvia, que eren territoris otomans. En conseqüència, el soldà va declarar la guerra al tsar.

El 28 de març de 1853 va començar la Guerra de Crimea. Al primer enfrontament, la marina turca va caure desfeta al Mar Negre. Aleshores el Regne Unit, França i el Regne de Sardenya es van alinear amb els otomans perquè no volien que Rússia es fes amb el domini total de la regió.

Allistats a la Legió Estrangera

Espanya, malgrat les pressions internacionals, es va declarar neutral. Tot i això, va enviar una comissió d’observadors militars encapçalada pel general reusenc Joan Prim. Una de les coses que va sorprendre a la legació espanyola va ser trobar-se gairebé un miler de veterans carlistes a les files de la Legió Estrangera Francesa. Es tractava de combatents que s’havien exiliat a terres gal·les i que, davant la precària situació en què es trobaven, havien decidit acceptar l’oferta d’allistar-se voluntàriament.

Segons les cròniques, van participar en les principals batalles de la Guerra de Crimea. Van combatre al riu Alma i al setge de Sebastòpol. Aquesta ciutat portuària russa, entre octubre de 1854 i setembre de 1855, va resistir els embats de les tropes angleses i franceses fins que va capitular a la batalla de Malakoff. En aquest enfrontament, on també hi va haver la participació dels carlistes, els soldats van lluitar cos a cos avançant a cop de baioneta.

El final d’aquells 11 mesos de setge va forçar l'aturada de les hostilitats d’uns exèrcits molt delmats per les baixes i les duríssimes condicions climatològiques de la zona. Es calcula que entre els dos bàndols enfrontats en aquella guerra van morir unes 700.000 persones.

A part de les baixes al front, el conflicte també va provocar moviments de refugiats de centenars de milers de persones. Algunes fonts afirmen que un milió de musulmans de les zones del Caucas van abandonar casa seva perseguits per les tropes russes tot buscant refugi a territori turc. Hi ha historiadors que parlen d’un veritable procés d’expulsió basat en la neteja ètnica.

Notícies relacionades

El final de la Guerra de Crimea es va rubricar amb el Tractat de París de 1856, que va entrar en vigor el 16 d’abril. Es va acordar que el Mar Negre seria un territori neutral on no hi podria haver vaixells de guerra ni fortificacions militars a les seves costes. Els otomans van recuperar Moldàvia i Valàquia, tot i que se’ls va concedir autonomia política. Els russos van renunciar a protegir els cristians de l’Imperi Otomà i van perdre territoris a la desembocadura del Danubi. En definitiva, van veure frustrades les seves aspiracions de convertir-se en la potència d’una regió que, malgrat el pas dels segles, continua essent un dels espais del planeta on s’escenifica el joc de forces entre els grans països de cada època.

La primera infermera

Va ser a la Guerra de Crimea on la britànica Florence Nightingale va començar a posar les bases de la infermeria moderna. El 1854 va liderar un grup de 38 voluntàries que van viatjar a Turquia per tenir cura dels ferits. La seva professionalitat va ser clau per posar en valor aquella tasca, que a partir d’aleshores es va considerar essencial en qualsevol conflicte.