Les purgues
El pare de Waterloo
Ser eternament improductiu demana esforços ímprobes, tot i que el premi ho val: un es converteix en víctima, que és la màxima condecoració catalana
puigdemont /
L’únic futur per als que, com Cuevillas, s’aparten del camí del llacisme, és la purga, no en sentit intestinal sinó polític. Els càrrecs de JuntsxPurgar, o com es digui, viuen permanentment amb la por al cos. Igual que els membres del politburó en temps de Stalin, quan un llacista és cridat a Waterloo, mai sap si és per rebre una carícia al llom i compartir uns musclos amb el pare, o per ser enviat a un gulag, que sabut és que per a un lacista no hi ha pitjor gulag que perdre el càrrec i haver de buscar feina. Dependrà únicament de l’humor amb el qual s’hagi aixecat el Vivales o Tsar Groc.
Sembla mentida que un tio amb estudis com Cuevillas digués que no vol ser inhabilitat per una ximpleria, quan tot el programa de JuntsxFum o com es digui es redueix a ser inhabilitats per ximpleries. Si no comparteix l’únic punt del programa, és lògic que sigui expulsat, no només de la Mesa del Parlament, ho hauria de ser del mateix Parlament, del partit i de Catalunya, on no tenen cabuda els que no estan disposats a ximpleries ermes. Mirin com de ràpid ho va aprendre Presidentorra, que després de ser la riota de Catalunya viu ara com un rei gràcies a les seves ximpleries, i és entrevistat com si fos un estadista.
El programa de JuntsxLlàgrimes o com es digui és desobeir, per tot seguit, via inhabilitació, plorar a raig fet, Espanya ens oprimeix i etcètera. Exercir de ploramiques és una lloable aspiració. Podria pensar-se que és un programa polític trist i simple, i trist potser ho és, allà hi ha les llàgrimes que ho confirmen, però de simple res, requereix molta feina no portar mai a terme, ni de casualitat, res que serveixi als ciutadans. Gent menys preparada realitzaria sense voler alguna acció pràctica, ai, se’m va escapar un decret en favor dels catalans. Ells, mai. Ser eternament improductiu demana esforços ímprobes, tot i que el premi ho val: un es converteix en víctima, que és la màxima condecoració catalana, una Creu de Lenin llacista. La imposa el pare de Waterloo en persona, si aquell dia s’ha aixecat de bones. Si no, gulag com Cuevillas.
Assegura Douglas Murray que la víctima no sempre té raó, no sempre ens ha de caure bé, no sempre mereix elogi i, de fet, no sempre és víctima. A saber si es refereix a Rociíto o al pare de Waterloo, probablement a tots dos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
