Contra la recessió i l’atur

Temps d’experimentació de polítiques

L’administració Biden ha aprovat un programa de recuperació amb mesures molt innovadores que impliquen quantitats que es compten per bilions de dòlars

Es llegeix en minuts

La recuperació econòmica postpandèmica europea avança, però a pas de tortuga. Al contrari que la nord-americana, que ha premut l’accelerador. Les últimes previsions d’hivern del Fons Monetari Internacional (FMI), publicades per aquest diari dimecres passat, dibuixen un panorama molt desigual. L’economia de l’euro creixerà el 2021 un 4,4%, mentre que la nord-americana ha posat la sisena marxa: creixerà un 6,4%. És el creixement més gran des de l’etapa de Ronald Reagan, pels volts dels anys 80 del segle passat.

En les previsions de l’FMI, Espanya serà l’economia de la zona euro amb un creixement estimat més gran, del 6,4% respecte al 2020. No està malament. Però, sense pretendre aigualir-lo, aquest creixement percentual més elevat ha de posar-se en relació amb el fet que va ser l’economia que va experimentar una caiguda més pronunciada el 2020. Però a més d’encapçalar la recuperació, Espanya també encapçala el rànquing de l’atur a la UE.

Aquestes dues realitats em suggereixen dues preguntes. ¿Quina és la raó d’aquest diferent comportament entre les dues grans economies occidentals? ¿Podem esperar que aquesta taxa de creixement més elevat de l’economia espanyola acabi per si sola traient-nos del capdavant del rànquing europeu de l’atur? Com ara explicaré, les respostes a aquestes dues qüestions tenen una mica en comú: la capacitat dels governs per experimentar amb noves polítiques econòmiques per lluitar contra la recessió i l’atur.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El ritme de recuperació més elevat de l’economia nord-americana en relació amb la de l’euro té dues causes. Una és l’avenç més ràpid en la vacunació contra la Covid-19 als Estats Units. L’altra són els fortíssims programes per ajudar la recuperació i la creació d’ocupació que ha emprès la nova administració de Joe Biden davant el limitat activisme europeu.

En un article anterior vaig explicar que els Estats Units han pogut avançar més ràpid en la vacunació perquè va experimentar amb noves polítiques d’investigació en vacunes, arriscant centenars de milions de dòlars per avançar ràpidament, fins i tot a risc de fracassar. A més, es va fer càrrec de les demandes que per raons de reacció contra la vacunes podrien presentar-se contra les farmacèutiques que les produeixen. Finalment, el govern nord-americà es va implicar en la fabricació industrial de les vacunes, arribant a utilitzar la Llei de Defensa Nacional per obligar les empreses de components a prioritzar les demandes de components industrials de les farmacèutiques davant la dels seus propis clients privats.

Res d’això es va fer a Europa. Les autoritats comunitàries van centralitzar la compra de vacunes, però es van comportar com a clients que negociaran preus a la baixa amb els fabricants, sense implicar-se a fons en el finançament de la investigació, en la cobertura de riscos sanitaris ni en el procés industrial de fabricació de les vacunes.

Notícies relacionades

Una cosa similar passa amb les polítiques de recuperació econòmica i d’ocupació. L’administració de Joe Biden ha aprovat un programa de recuperació amb mesures molt innovadores que impliquen quantitats que es compten per bilions de dòlars. Alhora, el govern Biden no espera que la recuperació per si sola aconsegueixi la plena ocupació. Per això ha llançat un segon programa espectacular d’inversió per un import de dos bilions de dòlars més per crear ocupació a través de la modernització de les infraestructures i la transició verda. Comparats amb aquestes quantitats, els 750.000 milions del programa Next Generation EU, sent importants, són lil·liputencs.

¿Per què la UE no té la mateixa capacitat d’experimentació de polítiques? L’explicació és simple: la UE no té un govern equivalent al dels Estats Units. Aquest és un fet objectiu. Una dada amb què cal comptar però que no ens ha de deprimir. Tot i així, alguna cosa podem aprendre dels Estats Units. Als anys 30, enmig de la Gran Depressió, John Maynard Keynes va afirmar que el «laboratori del món» eren les polítiques que estava experimentant el Govern de Franklin Delano Roosevelt. Avui, de nou, el laboratori del món és els Estats Units. En una altra ocasió parlarem d’aquests ensenyaments.

Temes:

Antón Costas