Els delictes per violència sexual i el sistema judicial

Les dues coses són veritat. L’interrogatori ha aprofundit en la violència viscuda per la víctima, és a dir, s’ha produït una victimització secundària cap a la noia amb aquesta actuació i, alhora, molt probablement, la voluntat de la fiscalia era aconseguir la màxima pena per als acusats. No obstant, aquesta resposta de la fiscalia respon, una vegada més, a una perspectiva pragmàtica en l’anàlisi i no respon ni qüestiona el problema estructural.

Des de la meva perspectiva –no soc jurista– els judicis per violència sexual continuen posant, sistemàticament, la responsabilitat i el focus en la víctima i en el seu relat. I aquest fet s’observa també en la forma i en el fons. Respecte a la forma, en els interrogatoris, no es tenen en compte tots els processos psicològics que li ocorren a una persona durant una situació de pànic com aquesta: s’altera la memòria –i, per tant, els records clars i racionals són pràcticament impossibles així com un relat ordenat dels fets–, hi sol haver paralització i bloqueig davant la por de morir –per tant, no es pot esperar una resposta de resistència davant la violació, ja que la por de la mort sol comportar una reacció lògica de submissió, la resistència seria gairebé temerària– i en molts casos hi ha també una reacció de certa culpabilitat com a manera de trobar una explicació al que ha passat –la ment necessita trobar una estratègia que expliqui una violència gratuïta d’aquesta magnitud–. Tots aquests factors, entre d’altres, estan incidint en la manera de respondre a un interrogatori d’aquest tipus i, per tant, han de tenir-se en compte en la manera de preguntar.

Notícies relacionades

La moral de l’obra

Paraules llancívoles

Però si anem al fons és molt més greu. La ideologia que és subjacent i que obliga a formular aquestes preguntes en concret en l’interrogatori té a veure específicament amb els delictes per violència sexual. No amb d’altres. En aquests casos, les víctimes han de garantir que han fet tot el possible per no ser violades. ¿Algú s’imagina un judici per robatori en què la víctima hagués d’assegurar que no s’ha deixat robar per voluntat pròpia? Per exemple, ¿deixant-se trencar el braç per evitar que li robessin el bolso? ¿Què subjeu ideològicament tant en la ment del legislador (en masculí) o en qui aplica la llei (el sistema judicial) que necessita garantir i reestablir una mena de moral de la víctima a través d’assegurar que ella (en femení) ha exercit tota la resistència possible a no ser violada –fins i tot posant en risc la seva vida– i és només aquesta acció la que garantirà que en efecte l’agressió sexual s’ha produït? Així mateix, ¿què és subjacent ideològicament perquè aquesta condició sigui necessària per creure el relat de la víctima? En l’implícit hi ha el qüestionament del relat i la necessitat de provar la veracitat d’aquest; fins i tot sabent que el percentatge de denúncies falses és irrisori i sabent també que el periple pel qual ha de passar una dona a partir d’una denúncia d’aquest tipus és dolorosíssim. ¿De veritat creiem que pot ser «plat de gust» per a una dona iniciar aquest procés? 

Segons la meva opinió, el sistema patriarcal transmet aquí un missatge que operen en l’invisible però que hi és: les dones hem de defensar el nostre «honor» amb la nostra vida si és necessari. Per al sistema patriarcal ser «violades» és pitjor que morir. Així, resistir-nos és l’única manera de garantir la nostra innocència davant una sempre suposada «provocació sexual» que exercim cap als homes i garantir la veracitat de l’agressió davant una sempre suposada mentida per danyar els homes. Patriarcat en estat pur.