L’embús descomunal a Suez

Encara en la primera revolució industrial, els barcos de vela solien trigar tres mesos –dia més o menys– en completar la singladura des de l’Índia, la perla de l’imperi britànic, fins a l’estuari del Tàmesi, en un temps en què clípers de tres pals competien al Tea Derbi per veure quin d’ells servia abans, a les taules de Londres, les primeres fulles del te de la nova collita, embarcada al port xinès de Fuzhou. Tot i que la Gran Bretanya, la principal potència marítima de llavors, estava distreta quan es va inaugurar el canal de Suez el 1869, l’obertura d’aquella obra d’enginyeria faraònica va suposar un triple salt en la globalització de l’economia. L’esdeveniment del segle. Una baula més a la cadena de la segona revolució industrial, la de la producció en massa. Poc després, a través del primer ministre Disraeli, la Gran Bretanya va aconseguir el control del canal comprant les accions a l’arruïnat paixà d’Egipte amb diners dels Rothschild.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Ara, crec, som en la quarta revolució, i per la via que uneix el mar Roig amb el Mediterrani transita el 12% del comerç planetari, uns 50 vaixells de càrrega al dia. I en barcos cada vegada més grans. L’‘Ever Given’, el que es va quedar embarrancat entre els dics com una espina al coll, mesura 400 metres d’eslora i pesa 220.000 tones. Alguns d’aquests portacontenidors han adquirit unes dimensions tan exagerades que ni tan sols poden navegar per l’altre gran passatge, el canal de Panamà. Els qui saben del tema argumenten que el furor dels armadors per construir aquests barcos mastodòntics va començar fa dues dècades a fi de transportar molts més productes d’una sola vegada, abaratint la despesa en combustible i tripulació, les condicions de treball dels quals s’assemblen bastant a les del temps de Dickens i la navegació a vela. I per cert, ¿què transportaven els vaixells encallats a Suez? Doncs de tot una mica: components per a cotxes, biodièsel, mobles d’Ikea, te, cafè, fusta de roure francès transformada a la Xina, llet de coco i... bestiar viu. ¿No hi havia l’aposta en el quilòmetre zero? ¿No s’haurien de simplificar i escurçar les cadenes de subministrament? ¿Què implica el transport en aquests megabarcos enmig d’una pandèmia i amb l’economia estancada? El portacontenidors encallat és una metàfora del moment, un trombe que obtura les artèries d’un sistema voraç i sobresaturat.