Cossos

La pressió estètica l’hem viscut totes i ara alguns atribueixen aquesta obsessió pel pes a TikTok i Youtube

Es llegeix en minuts
Dona amb sobrepès en un carrer de Barcelona.

Dona amb sobrepès en un carrer de Barcelona. / ALBERT BERTRAN

No surto del meu estupor. Llegeixo que hi ha mestres que descobreixen ara que a la seva classe les nenes d’11 anys volen aprimar-se per la pressió estètica. I que ho atribueixen que les adolescents veuen molt Tik Tok o Youtube.

La primera vegada que em van dir grassa, jo tenia 4 o 5 anys. Va ser al pati de l’escola, dues dècades abans que a Espanya s’instal·lés el primer mòdem. Un dia els nens de la meva classe em van informar que no volien jugar amb mi. Estava grassa, assumpte tancat.

Després ho he tornat a sentir moltes vegades, i el més sorprenent és que sovint ha sigut quan ni tan sols tenia sobrepès. Perquè aquí els quilos són el de menys, i no estem parlant d’un problema, el de l’obesitat infantil, que discorre per altres coordenades col·lectives d’índole sanitària, política i econòmica. No, quan a una nena o a una dona se li diu que està grassa, generalment les intencions són unes altres. M’ho han arribat a deixar anar fins i tot com a intent de lligar (!), o per recriminar-me via Twitter una opinió política, o com velada reafirmació ves a saber quina superioritat moral. Fins i tot, entre dones, la queixa compartida sobre els quilos s’ha convertit en una manera malaltissa de crear vincles. Però no cal una raó; dir-li a una dona «grassa», o «vella» o «lletja» és una altra manera de dir-li «calla». 

L’altre dia una hipermediàtica actriu porno, de cos totalment normatiu, va deixar anar la perla que «el feminisme ha de convèncer els homes des del desig». ¡Si justament el feminisme emancipa la nostra dignitat respecte del desig que el nostre cos provoqui o deixi de provocar!

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

I aquesta pressió estètica l’hem viscut totes, d’una manera o una altra. Una altra companya –la més guapa de la classe– patiria després anorèxia durant l’adolescència. Perquè el missatge ens arribava ja llavors alt i clar, encara sense xarxes socials: ¡quantes vegades vam sortir plorant de botigues, de jovenetes, perquè la talla gran no era tal, i quantes poques ens vam veure representades a les sèries, tret de com a caricatura! Un terç de les adolescents d’entre 12 i 15 anys han fet dieta alguna vegada, segons l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia. ¿Una de cada tres, i preferim creure que això és un fenomen nou? Mirem més aviat al vell, podrit i omnipresent masclisme de sempre.