Dietari de l’espera

Casa meva és el meu castell

Sobre la reclusió domèstica, l’accés a la vivenda dels joves i els «no-llocs»

Es llegeix en minuts
Casa meva és el meu castell

Dissabte, 6 de febrer. Migdia. Quan surto del súper carregada de bosses, a la vorera del davant s’ha format un grupet de transeünts que miren cap amunt, cap als pisos superiors de l’edifici: un gos ha caigut pel balcó. ¿O s’ha llançat al buit? A l’espera que arribi la Guàrdia Urbana per a l’atestat (o el que sigui), el pobre gos jeu a terra; no es mou ni sembla respirar. Tampoc hi ha rastre de sang. ¿Estaria malalt de tanta reclusió? ¿Se suïciden els gossos? Ja de nit, enganxo a la tele la pel·lícula ‘Anna Karenina’, amb la bellíssima Keira Knightley de protagonista. Molt ben resolt el final: en lloc de mostrar la mort d’Anna —un altre suïcidi— mitjançant un plantejament realista, el director l’ha situat a la tramoia d’un teatre, amb actors immòbils com maniquins, entremesclats amb imatges oníriques, de trens, raïls i mirades de gel. És el judici dels altres el que mata l’heroïna de Tolstoi.

Més tard. A dos quarts de tres del matí, en les profunditats del son, em desperta un soroll estrany a la finestra, com si les branques del ficus estiguessin esgarrapant el vidre, un murmuri vegetal a què segueixen, de sobte, cops atroços, un embat rere un altre, cada vegada amb més força, contra la porta del balcó. Salto del llit, crido, encenc els llums: un individu s’ha enfilat per la bastida de la façana i pretén entrar a puntades de peu al pis. Per fortuna, s’espanta al veure’m i fuig, despenjant-se pels ferros de l’estructura. Els batecs del cor triguen a compassar-se. Trankimazin. El conat d’assalt em deixa un neguit, un buit al pit durant dies, tenaç, perquè ara, més que mai, les quatre parets circumdants, el niu de cada un, s’han convertit en Fort Apache. «Casa meva és el meu castell», com diuen els anglesos.

Dilluns, 15 de febrer. A l’AVE, amb l’FFP2. La vista, acostumada al captiveri urbà, a la distància curta, agraeix la successió de quilòmetres, horitzó i paisatge moix a través de la finestreta. Cel blavíssim a Madrid, temperatura gairebé primaveral. Atocha, la plaça del Callao, Chueca. La ciutat sembla embolcallada en una atmosfera més optimista que la de Barcelona, tot i que potser sigui la mirada, lliure de la tancada, la que projecta alegria sobre els carrers i la gent. L’hotel, a mig gas, més despersonalitzat que mai, com una càpsula espacial: els esmorzars del bufet protegits per paper film, ni una Coca-Cola al moble bar. Sopar i xerrada molt agradables amb una amiga en una terrassa. ¿Seran els bars oberts el que atenua el pesar? Sens dubte, el tancament de l’hostaleria, de cafès i tavernes, apressa la sensació d’enervant espera, de vida empantanegada. Com diu l’antropòleg francès Marc Augé, «el ‘bistrot’ és la mesura del temps: perquè té les seves hores d’obertura i tancament (la tristesa de qui esgota la seva última consumició aferrat a la barra com a un salvavides, amb el soroll de cadires que s’ordena i apilen de fons...), perquè té la seva respiració diària, entre les hores punta i els minuts de descans». 

Diumenge, 7 de març. Han amainat els aldarulls. Surto a caminar. Una pintada fresca sobre un mur: «La joventut és allò que passa mentre estudies, penques i no pots fotre el camp de casa». No els falta raó als joves en l’última asserció, en una ciutat gentrificada, de lloguers estratosfèrics, i en un moment en què la pandèmia dificulta les possibilitats d’emancipar-se. Els nois no poden aspirar al seu «castell» al país amb la taxa d’atur juvenil més alta de la zona euro (40,7%). Hi ha ràbia al carrer. Entre els ingredients que van alimentar els disturbis dels últims dies, per l’empresonament del raper Hasél, batega la frustració acumulada d’una generació castigada per la crisi i la falta d’expectatives de futur. Però, ¿els contenidors en flames?, ¿els saquejos dels comerços?, ¿les agressions? Quina manera d’arruïnar una protesta legítima.

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Dimecres, 10 de març. Cua soviètica davant l’Aldi acabat d’inaugurar. ¿Seran les ofertes? ¿L’imant de la novetat? Un supermercat és un «no-lloc», un altre concepte de Marc Augé; és a dir, un espai, com els aeroports, les autopistes i les habitacions d’hotel, transitori i anònim, desposseït d’identitat i història, on les relacions interpersonals són nul·les. Baixar a buscar pa s’ha convertit en una alternativa d’oci, en la fita dels dies que se succeeixen sense socialitzar, sense gairebé contacte humà. El coronavirus ha trasbalsat encara més la sobremodernitat.