Vivència de la Covid

Em demana el cos

Quan tens dins la malaltia es produeix cansament, baixa la teva tolerància a les xorrades, detectes amb més claredat el fingiment de les baralles polítiques supèrflues, les prioritats equivocades

3
Es llegeix en minuts
Em demana el cos

Tenia altres idees per a l’article d’avui, plans que incloïen, per exemple, parlar de la inflació del ‘leísmo’ que ens assola en els últims anys i connectar-la amb la meva tirada al ‘laísmo’ en què, com a madrilenya, incorro constantment. Però tinc Covid. Porto més d’una setmana al llit sense cap ganes de res, el cos només em demana vegetar. Ni veure sèries, ni pel·lícules, ni escriure al meu diari, ni parlar per telèfon amb amics. Massa esforç. Quan no dormisquejo, en l’aïllament de la meva habitació em reconforten dues coses: llegir bones novel·les i veure el telenotícies al portàtil.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Hi ha alguna cosa en la cantarella de les notícies, en la veu i la imatge sempre circumspecta d’Ana Blanco, en les ràfegues i la fanfàrria coneguda que m’ancoren. Sé que no és més que l’avançament de la vellesa. Ara comprenc molt bé per què les persones grans, si viuen soles, tenen el televisor encès bona part del dia. És la companyia. Suportar el silenci quan el teu cos és feble no és senzill. M’imagino que és una reacció primària, instintiva: la malaltia vol repòs, però també que algú sàpiga i et pugui socórrer, arribat el cas. Presa a la teva habitació, files molt prim el confinament de fa un any. Ja no pots sortir ni al passadís, el teu menjador és un territori vedat, la teva pròpia casa una regió prohibida. Repasses les últimes cites i trobades abans de caure malalta. Els avises. Et sents una assassina potencial, un criminal desaprensiu. ¿Com no ho vaig veure venir? Et perceps com una bomba errant capaç de contaminar i sentenciar qui es creui amb tu. Dones gràcies al cel quan et responen que estan bé, sense símptomes. Recordes el que has llegit en novel·les i vist en pel·lícules sobre els tuberculosos d’antany, aquest lent esllanguir-se reclosos a sanatoris de muntanya. Penses que havia de ser bo tenir la companyia d’altres en el seu suau declinar.

Fred i indiferència

No faig voltes sobre on em vaig poder contagiar. És impossible determinar-ho. Dos dies després del diagnòstic, comencen les trucades de rastrejadores, infermeres Covid i altres professionals. Són amables, et donen ànims. S’agraeix el seu zel. Quan la setmana abans vaig començar amb els símptomes, no obstant, ningú responia a cap telèfon. El meu Centre d’Atenció Primària està saturat i no donava cites de cap tipus. El fred i indiferent sistema automàtic oferia un forat al març, a dues setmanes vista. Els asèptics operadors del número 900 de la Covid tampoc van donar valor als primers senyals de la malaltia. És el que té reduir els cossos a estadístiques i algoritmes. Al buit d’aquella setmana es contraposa la pluja de trucades d’ara que agraeixo, però, en el meu estat, em desconcerten.

Notícies relacionades

Quan fa set dies el meu malestar no tenia nom i jo feia voltes febril al llit, recordava la meva amiga que va patir Covid durant els primers dies de l’estat d’alarma del 2020. Viu sola. No va aconseguir que cap sanitari la truqués mai. Va tenir sort i va superar la malaltia sense més conseqüències, però quina por va haver de tenir portant en solitud tanta incertesa. Jo també tinc por de vegades, quan la tos no remet, quan em fatigo i em falta l’aire. Recordava un altre matrimoni d’amics que van caure malalts també el març passat, ell amb febre molt alta durant dies fins a perdre el coneixement. Mai va arribar cap ambulància a recollir-lo. Al final el seu germà, saltant-se les normes, es va presentar amb el seu cotxe i el va portar a l’hospital. No el van ingressar, no tenien llits. Va tardar, però afortunadament es va curar. Semblen històries d’altres temps o d’altres latituds, patir un quadro greu i viure’l incomunicat sense cap atenció, però ha passat aquí, passa encara.

Quan tens dins la malaltia hi ha cansament, baixa la teva tolerància a les xorrades. Detectes amb més claredat el fingiment de les baralles polítiques supèrflues, les prioritats equivocades, el malbaratament d’energia que se’n va en aparentar preocupació quan només és voluntat d’agredir i desqualificar. L’ímpetu malgastat a trencar aparadors i cremar contenidors també sembla davant els teus ulls cansats un passatemps banal despullat de tot significat. Quan et sobra salut que fàcil és caure en la frivolitat, penses. Llavors no et queda cap altre remei que apagar el televisor perquè ni la veu equànime d’Ana Blanco aconsegueix esborrar-te la tristesa. Encara bo que arriben les vacunes. Tant de bo ens protegissin també de l’egoisme cec.

Temes:

Coronavirus