En record d’Alberto Oliart

Vaig conèixer Alberto Oliart a la coberta d’una corbeta atracada al port de Barcelona a finals de maig de 1981 en ocasió del dia de les Forces Armades. Cap dels dos tenia ni idea que un any i mig més tard començaríem una bona amistat i que el reemplaçaria al Ministeri de Defensa.

Alberto Oliart ha sigut una persona d’ocupacions diverses i importants al sector privat i també al sector públic, on va finalitzar la seva executòria exercint la cartera més difícil en el moment més difícil, després del cop d’Estat de 1981. Durant el seu mandat va poder emprendre poques iniciatives de reforma. La seva missió era contenir les amenaces que comportava un judici inèdit: militars rebels jutjats per un tribunal militar.

Oliart es reunia cada tarda, una vegada que el tribunal havia acabat la sessió del dia, amb els seus assessors jurídics i d’intel·ligència per anar prenent les mesures de prevenció d’incidents i de protecció de la tranquil·litat possible al tribunal. Ho feia en un edifici llogat pel Cesid per tenir la llibertat de citar persones sense que se les veiés entrant al seu despatx. El control de la situació absorbia totes les energies, però encara li van quedar per aprovar la llei de dotacions i convertir el nostre país en membre de l’Aliança Atlántica.

Es va envoltar d’un nombre de col·laboradors molt reduït, però d’una extraordinària lleialtat i clara visió de les reformes necessàries dins del procés de transició del país. Els seus integrants van seguir als seus llocs i alguns durant tot el temps en què jo vaig exercir el càrrec. Oliart va designar dos col·laboradors per a la tasca de posar-me al cas dels problemes pendents i del funcionament del departament. Un d’ells, el llavors capità jurídic Jesús del Olmo, que va arribar a general togat en la seva carrera militar, i l’altre el llavors coronel Emilio Alonso Manglano, persona fonamental en la transició i a qui encara devem el degut reconeixement. 

Poden haver existit traspassos exemplars des que tenim democràcia, en què la cartera passi d’un ministre d’una partit a un altre partit diferent, però crec que cap de més transparent, intens i extens que el que va organitzar Alberto Oliart al deixar el ministeri. Ell, millor que ningú, coneixia les dificultats que havia de trobar i volia ajudar el seu successor amb independència del partit al qual pertanyia. Des d’aleshores m’he considerat en deute amb ell. Em va ajudar que comencés amb bon peu i em va animar a enfocar la meva tasca amb aplom. Un ministre, deia, probablement perquè sabia que jo no havia fet el servei militar, és un càrrec polític, no tècnic, i l’important no són els coneixements de la seva àrea de gestió, sinó el sentit comú, la capacitat de diàleg i l’interès a estudiar els assumptes.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

La reunions de traspàs van ser el principi d’una bona amistat entre els dos matrimonis. Durant els 14 anys que la Conxa i jo vam estar-nos a Madrid, vam sopar sovint amb la Carmen i l’Alberto, a casa seva o a la nostra. Vam estar a la seva finca d’Extremadura i fins i tot ens vam veure a Galícia aprofitant una entrega de despatxos a Marín. De les nostres converses recordo que compaginava la intensitat de la discussió amb un tarannà sempre tranquil. Amb ell es podia parlar de tot: de política, d’economia, de literatura... i dels anys de joventut que va passar a Barcelona, tan ben narrats en el primer volum de les seves memòries. Era culte i això garantia l’interès i el nivell de la conversa, que animava amb una punta d’ironia. Si hagués d’escollir una sola paraula per definir el caràcter d’Alberto Oliart, diria que la seva virtut més gran era la temperància i que era un polític que considerava com a adversaris i no com a enemics els que no pensaven com ell.

En un sopar de comiat abans de desplaçar-me a Madrid que recordo especialment, el president Tarradellas em va dir que el bon polític treballa per a l’èxit del seu successor. Per aquesta raó, tot i que no només per aquesta raó, Alberto Oliart ha sigut un bon polític que va prestar al seu país un servei que era delicat, molt difícil i necessari. El va portar a terme amb discreció i amb eficàcia plena.