Els disturbis pel ‘cas Hasél’

Drets selectius

¿Defensar la meva llibertat d’expressió carregant contra la teva? Així, no

Es llegeix en minuts

Altre cop, el carrer encès. I un murmura cap a dins «una altra vegada», com si un contenidor en flames a la cantonada fos el més normal del món. El que faltava... pandèmia, toc de queda, cansament acumulat, incertesa, abraçades amputades, una crisi econòmica de mil dimonis i, de nou, la ciutat en doina, com quan la sentència del procés. Estem endormiscats sobre la boca del volcà. Els fils que sustenten la quotidianitat s’han tensat fins al límit, sobretot entre els joves, que veuen renéixer el lema dels anys 70, aquell ‘no future’ de la desesperança, al mateix temps que fa anys que el recel de la ciutadania més veterana fermenta en un cabreig colossal. Però no és amb llambordes i foc com se salvaguarda una causa legítima i irrenunciable. ¿Defensar la meva llibertat d’expressió carregant contra la teva? Així, no. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Anem a pams. La cançó protesta és més vella que l’anar a peu, precisament el que feien els joglars i trobadors a l’edat mitjana, portant de llogarret en llogarret les seves cobles, les seves sàtires per fer caure el caduc, la seva denúncia en vers dels atropellaments comesos pel clergat i els senyors feudals contra els humils. Joan Baez i Jimmy Cliff van alçar la seva veu contra el disbarat del Vietnam. La Nova Cançó va deixar himnes que encara ens embolcallen la pell. I grups punks dels 70 i 80, com Kortatu, La Polla Records o Eskorbuto, van fer de les seves lletres una vàlvula d’escapament contra les martingales de la Transició i l’escabetxada de la reconversió industrial. «‘Hay que machacar al clero / matar a la policía / Toda esa puta gente / no son más que porquería’», cantava el grup Cicatriz, i la caldera deixava anar baf de vapor. La música sempre ha sigut una eina molt efectiva d’oposició política.

Et pot interesar

Quant al rap, posats a escoltar-lo, prefereixo de lluny la Mala Rodríguez, per la qualitat musical i les lletres, sense cap dubte. La matraca de Pablo Hasél propicia la migranya pel nyigo-nyigo sense melodia i uns versos de redacció de col·legi, en què Corinna rima amb guillotina... ¿Però injúries a la Corona? ¿Fins quan l’anacronisme? Una altra qüestió són les al·lusions al piolet, el tret al clatell i la bomba adossada; ¿tenen gràcia després dels anys de plom? Si ha incorregut en un delicte d’incitació a l’odi, que l’empaperin amb multes i inhabilitacions, i, compte, que el seu expedient inclou una agressió i amenaces. La presó, sens dubte excessiva, és el que anava buscant el raper de Lleida amb la seva reincidència. Notorietat, cridar l’atenció. Se li veu el llautó. Fa tres anys l’hi confessava a Nando Cruz en aquest diari: «Acabant a la presó em sento més lliure que mai perquè m’enfronto a les meves pors i sento molt d’orgull».

És d’esperar que la reforma del Codi Penal dels delictes que limiten el dret a la llibertat d’expressió s’acceleri. El Govern només s’ha posat les piles quan l’ingrés a la presó del raper era imminent, al corre-que-t’enxampo, en l’inveterat costum d’aquí de permetre que els problemes s’enquistin i es podreixin.