El que diu Iglesias

La campanya de Zapatero el 2004 aspirava a invertir literalment el «retrocés democràtic» aznarista. És a dir, el PSOE d’un candidat particularment tímid ja denunciava les carències democràtiques dues dècades enrere. Els enfurismats no es va abatre contra l’aspirant que anomenaven ‘Bambi’ amb la ferocitat exhibida quan el líder de Podem ha apuntat que «a Espanya no hi ha plena normalitat democràtica». El greu no és el que diu Iglesias, sinó que ho diu Iglesias. Ara que el partit morat perd totes les batalles després de mort, potser declina l’animadversió suscitada pel politòleg que va assaltar el cel camí de l’infern.

Els electors de les catalanes s’han confabulat per avalar el discurs d’Iglesias, sense necessitat de votar-lo. ERC escura una trentena d’escons des de la presó, JxCat des de Brussel·les, la CUP va domiciliar una dirigent a Suïssa, sense oblidar que l’inspirador de l’impronunciable PDECat està condemnat per desobediència. També Podem té un presumpte desobedient a l’espera de judici, així que la «plena normalitat» flaqueja si més no pel flanc de la plenitud. En tots els casos, els polítics citats atenien les peticions dels seus votants, i la seva continuïtat corrobora que no han defraudat la parròquia. En fi, si el sultà de Podem s’equivoca sempre, llavors Espanya ha arribat a la perfecció democràtica, a diferència dels Estats Units, França o les monarquies nòrdiques. I com a prova que el crim és que ho diu Iglesias i no el que diu, no obviarem el debat sobre l’equiparació d’exilis. Quina llàstima que els fugits del franquisme no prediguessin l’alta estima en què els tindrien els seus descendents. En cas d’haver-ho sabut, l’exiliat Araquistáin no hauria acusat de «restrenyiment mental» Gordón Ordás, president del govern de la República en el mateix exili. Com a mínim, els desterrats de les dues èpoques comparteixen les querelles intestines. La puresa és una arma letal, encara que Iglesias no hagi excavat aquestes fondàries.