LLIBERTAT CONDICIONAL

Es llegeix en minuts
14-F

Només hi va haver una vegada en el seu matrimoni en què l’opinió de la Nuria es va imposar: quan va néixer el seu primer fill. El seu marit va voler anomenar-lo Jordi, per Jordi Pujol, però com que el nen havia nascut el 14-F, Nuria va voler posar-li Valentí, com el seu avi. Tot i que més tard el Quirze digués que s’anomenava així en honor a Valentí Almirall.

La Nuria entén ara que potser van mimar massa el nen o que potser li van exigir massa. Quan la nena va dir que volia estudiar Magisteri perquè la tieta Eulàlia, la monja, li havia dit que «així les seves vacances coincidirien amb les dels seus fills», ningú li va dir res. Però quan el Valentí va dir que volia estudiar art, el pare li va deixar molt clar que, com que era tan intel·ligent, podia apuntar molt més alt i va insistir perquè estudiés una enginyeria... l’enginyeria que el Valentí mai va acabar.

Tot va començar quan se’n va anar a estudiar a Barcelona, tot i que ningú va entendre per què, si a Girona hi ha una bona universitat. Però el nen va insistir que la UAB tenia molt més prestigi i que es mereixia rendibilitzar la nota espectacular que havia tret a les PAU. El pare va estar-hi d’acord i, com de costum, l’opinió de la Nuria no va tenir pes.

Però ella, d’alguna manera, tenia un pressentiment i, quan va passar el que va passar, no es va sorprendre. Ni quan el nen es va tallar els cabells d’aquella manera rara, ni quan va començar a vestir-se com un captaire, ni quan va deixar la carrera, ni quan se’n va anar a viure a la comuna aquella, o casa okupada, o el que fos. El més dur va ser quan els van trucar i els van dir que estava arrestat. Van haver d’anar al judici tres vegades. I les multes sempre les pagava el pare.

El pare i ell es barallen sovint, però s’adoren. «¿Però pot governar algú que està a favor de l’ocupació il·legal de vivendes? ¿A favor de la nacionalització d’empreses?», li pregunta el pare. I el fill respon: «En l’essencial tu i jo estem d’acord, l’important és la independència».

La Nuria només es va atrevir a intervenir una vegada: «¿No creus que, tal i com està la situació, amb les retallades que han fet a la sanitat, ara no toca?». La resposta del Valentí se li va clavar al cor com un resquill: «Ara em donarà lliçons de política una senyora burgesa que sempre ha votat el que li ha dit el seu marit».

En aquell moment, la Nuria es va posar a plorar i es va aixecar de la taula. Però no era per la falta de respecte del seu fill, perquè ja hi estava acostumada, sinó més aviat pel record del seu pare i el mal refredat que al principi van confondre amb grip. Quan de sobte no va poder respirar, l’ambulància va trigar més del compte. Després el van ingressar, el van intubar, el van sedar. Positiu. Aïllament. No va poder estar al seu costat.

Notícies relacionades

Aquest diumenge s’aixecarà la primera, com de costum. Anirà a la primera missa, la de les 9.30, a la qual abans acudia gairebé sola, però que últimament s’està omplint de gent. Després anirà a comprar els ingredients per fer un pastís, com tots els 14 de febrer des de fa 30 anys. Però, per primer cop, no dinarà amb la família. Deixarà el dinar a la nevera amb una nota i a la tarda anirà a arreglar la tomba del seu pare, que ni tan sols va tenir un funeral com Déu mana.

No votarà perquè, per una vegada, ha decidit no fer el que li diu el seu marit.