La cita amb les urnes

¡Catalans, a les coses, a les coses!

Ja sigui en aquestes o en les següents eleccions, tot i que sigui només per cansament, acabarem tornant a la política de les coses

Es llegeix en minuts

Les eleccions catalanes d’aquest diumenge tenen la possibilitat de posar fi a una dècada perduda per a la millora dels serveis públics, el benestar i les condicions de vida de molts catalans. Una dècada perduda a la qual la pandèmia de Covid ha posat un colofó dramàtic.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L’abandonament de la política de les coses per la política simbòlica en l’última dècada ha tingut el dany col·lateral d’augmentar la desigualtat i els nivells de pobresa a Catalunya d’una manera alarmant. En particular, la pobresa de mitjans de vida que pateixen moltes persones i famílies. Durant l’última dècada, Catalunya ha descendit en tots els rànquings de les comunitats autònomes que mesuren la qualitat dels serveis públics, les desigualtats de les llars i les oportunitats de les persones. En particular, les oportunitats dels nens i els joves. Catalunya apareix en aquests rànquings amb un nivell de desigualtat més elevat del que correspon al seu nivell de riquesa. Aquestes dades són tossudes. No admeten dobles lectures. Les coses han empitjorat per als segments de població que ja partien d’una situació de necessitat.

El pes de la indústria

Catalunya també ha descendit en el rànquing que mesura el PIB per càpita. Però en aquest camp, la causa no ha sigut directament el procés, sinó la pèrdua de pes de la indústria en favor dels serveis en el conjunt de l’economia. Atès que l’economia catalana és més industrial que la de Madrid, aquest canvi ha perjudicat la seva posició en el rànquing. Descomptat aquest efecte composició, Catalunya i en particular Barcelona continuen tenint un fort dinamisme empresarial i innovador. El manifesta, entre altres, el fet que la demanda d’oficines és, en termes relatius, més elevada a Barcelona que a Madrid o París. Però, si en comptes de parlar de PIB o de dinamisme empresarial ens interessem pel poder econòmic, en aquest rànquing Catalunya també ha perdut posicions.  

El que sí que han desaparegut aquests 10 anys són tots els instruments i espais de relació i col·laboració entre el teixit empresarial, emprenedor i investigador i l’administració catalana. El resultat és que el Govern no és ja per a aquests sectors un instrument amb capacitat de mediació i de negociació amb altres instàncies i poders: polítics, parlamentaris, econòmics i financers, tant nacionals com europeus i internacionals.

La independència, un cosa impossible

Però si d’una banda la política simbòlica ha perjudicat les oportunitats de molts catalans i la capacitat de mediació empresarial, de l’altra altre tampoc ha aconseguit l’objectiu que aparentment perseguia: la independència. No és estrany que hagi sigut així. Crec que la majoria dels dirigents polítics del procés sabien que la independència unilateral era un cosa impossible socialment i políticament.

Llavors, si l’objectiu real de la política simbòlica no era la independència, ¿quin era? Segons la meva opinió, el manteniment del poder polític. Uns per conservar-lo, altres per accedir-hi sense haver-lo de compartir. Naturalment, aquest objectiu dels dirigents polítics és compatible amb el fet que molts catalans desitgin realment la independència. Per això se senten defraudats.

Continuïtat en el poder

Et pot interesar

Seguint aquesta línia de raonament, el pacte d’honor firmat pels partits independentistes aquesta setmana per comprometre’s a què cap d’ells pactarà amb el PSC de Salvador Illa no és, segons el meu parer, per continuar el camí de la independència, sinó per assegurar-se la continuïtat en el poder. No ho dic com una denúncia, sinó com a constatació d’un fet.

Així doncs, el panorama sembla pesat i depriment. Però m’agradaria pensar que a partir de diumenge farem cas a la invitació que el filòsof José Ortega y Gasset va fer en la seva ‘Meditación del pueblo joven’: «¡Argentinos, a las cosas, a las cosas!». I tot i que és molt possible que estigui confonent desitjos amb realitats, observo que fins als partits més unilateralistes s’esforcen a convèncer-nos de la seva capacitat per gestionar. Ja sigui en aquestes o en les següents eleccions, estic convençut que, tot i que sigui només per cansament, acabarem tornant a la política de les coses.