Invertir en la infància

Com vaig assenyalar a la columna de la setmana passada sobre prioritats del nou Govern, hi ha raons de pes per sostenir que la prioritat ha de ser invertir en la infància. Unes són de naturalesa humanitària i moral. Unes altres, de tipus econòmic.

Les primeres tenen a veure amb el fet que la trajectòria personal i professional de les persones es decideix en l’etapa de zero a tres anys. L’evidència aportada per psicòlegs (pedagogs), neuròlegs, mestres, sociòlegs i economistes és concloent. El principi d’igualtat d’oportunitats es construeix en l’etapa inicial de la vida (de les persones). El que no es fa en aquella etapa difícilment es remeiarà més endavant.

Una realitat en augment

Una societat decent, com pretén ser la nostra, no pot acceptar la pobresa de nens. Potser per aquesta raó moltes persones benpensants continuen resistint-se a acceptar que existeix la pobresa de nens. No obstant, és una realitat que va en augment. M’expliquen mestres de l’escola pública que hi ha nens que arriben a l’escola sense haver esmorzat ni sopat el dia anterior. Passava abans de la pandèmia i ara s’ha aguditzat. Aquesta privació alimentària de la infància és dramàtica, perquè el cervell d’un nen mal nodrit no aprèn bé i queda malmès per sempre.

La pobresa de nens va en augment a Catalunya també en les dades. En una investigació que s’acaba de publicar, ‘Diferencias de desigualdad y bienestar en las regiones españolas’ L. Ayala, J. Jurado i J. Pérez calculen indicadors de desigualtat, de risc de pobresa monetària, de privació de les llars en l’accés a béns i serveis essencials i de pobresa severa. En aquestes llars és on viuen els nens més desemparats. Tots aquests indicadors han empitjorat a Catalunya del 2008 al 2018. També a la majoria de les altres comunitats. Però allò de «mal de molts» no ens pot servir de consol.

Llars vulnerables

Aquestes dades han d’haver empitjorat el 2020 amb la crisi pandèmica perquè ha impactat amb més intensitat en els treballadors i llars que ja eren vulnerables i patien privació. I ho faran més encara en els pròxims anys si no es prenen mesures audaces. Una ha de ser la universalització de l’ensenyament preescolar de zero a tres anys. El seu cost és molt baix en comparació amb els seus beneficis humans i econòmics.

Hi ha també raons econòmiques per invertir en la infància. Millora la creativitat i la productivitat de les persones i de l’economia. A través de diverses vies. A curt termini, facilita la feina de les dones mares. A llarg termini, a través de les capacitats més elevades dels mateixos nens. També augmenta l’ocupació en les cures. Un informe publicat recentment per Acadèmia de Ciències dels Estats Units assenyala que la pèrdua de productivitat en aquest país per la baixa inversió en la infància és de l’ordre de 800.000 milions de dòlars a l’any. Es comprèn que la prioritat de Jon Biden sigui la inversió en la infància i l’economia de les cures.

Arguments polítics

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Si aquests arguments humanitaris, morals i econòmics no fossin suficients, també n’hi ha d’altres de tipus polític. L’FMI acaba de publicar els resultats d’una investigació sobre el vincle entre pandèmies i disturbis socials: ‘La llarga ombra de la Covid: repercussions socials de les pandèmies’. La seva conclusió és reveladora: «Si la història és un predictor, els disturbis socials poden ressorgir a mesura que la pandèmia de Covid-19 disminueixi». ¡Tinguem-ho en compte!

La crisi ofereix una finestra d’oportunitat per treballar per una recuperació equitativa. Per aconseguir-ho, el nou Govern ha de prioritzar la inversió en la infància i en l’economia de les cures.