Andorra, territori ciclista

No és una cosa nova que les estrelles esportives que poden residir lluny del seu país d’origen busquin petits estats on hi ha menys pressió fiscal. En el cas dels ciclistes, abans se n’anaven a Mònaco, fins que Purito Rodríguez va descobrir Andorra i a la seva estela van anar instal·lant-se corredors de tot arreu, dels anglosaxons que vivien a Girona, rere els passos de Lance Armstrong, a bona part dels colombians, que només trepitgen Europa en època de competició. A Girona ja no queda gairebé ningú que es guanyi la vida a cop de pedal. I a Andorra existeix tal pilot que el juliol passat només era necessari situar-se enmig de la pujada d’Envalira per sentir-se com a la ruta del Tour. Uns, perquè residien a Andorra, i d’altres, aclamats per la nova crida del país com a destí cicloturista, perquè havien escollit les seves muntanyes per entrenar després del confinament. 

Un professional explicava per què va canviar Mònaco per Andorra. Pel lloguer d’un petit apartament tenia un xalet i pel preu d’un cafè a Montecarlo podia esmorzar a qualsevol bar pirinenc, malgrat que la pressió fiscal andorrana i les exigències són més fortes que les monegasques (10 del salari i l’obligació de deixar 50.000 euros com a fiança davant el Ministeri de Finances d’Andorra). Potser no resulta políticament correcte residir a l’estranger per pagar menys impostos, però més impresentable i un delicte és enganyar el fisc espanyol com han fet alguns grans astres de la pilota.