Orfes de Merkel
Soc fan d’Angela Merkel. Ho escric sense reserves, sense pudor, sense objeccions davant una carrera que ha dominat l’agenda alemanya –i de passada l’europea– durant les dues últimes dècades. Sé que la missió del periodista és mantenir una distància crítica amb el poder, plantejar les qüestions incòmodes i deixar que els polítics acabin donant les seves respostes. Però en l’hora dels adeus, se’ns farà difícil trobar algú capaç de reemplaçar una figura política que ha sabut fugir de la polarització i trobar sempre el centre de gravetat sobre el qual es fa més fàcil entendre per què serveix la política.
Podem criticar la inflexibilitat amb el deute i el crèdit als països del sud d’Europa en la crisi del 2008, fruit d’un credo per l’austeritat amb els diners públics del qual aquí no teníem constància i que certament a Grècia va fer estralls. Però des que va iniciar el seu mandat com a cancellera alemanya el 2005, Merkel ha transitat la crisi financera, la de l’euro, la de la veïna Ucraïna, la dels refugiats el 2015 i la del coronavirus, donant en cada una d’elles una resposta que ha fet que el seu partit fos cada vegada més liberal, el seu país més obert i la Unió Europea més estable, en temps de tenebres.
¿Podrem navegar sense ella? Mentre a la Gran Bretanya –amb el recolzament d’un lideratge inquietant a la Casa Blanca–, els seus iguals en el partit conservador van menysprear el potencial d’Europa i van pressionar per anar-se’n, fins i tot a costa de desmantellar la Unió, Merkel ha sabut donar-li una estabilitat de creuer i aprovar en contra del seu credo liberal unes ajudes molt generoses durant la pandèmia per demostrar que la Unió Europea no és el problema, sinó la solució. Se’n va una líder que ha sabut governar superant el sectarisme per fer dels conservadors alemanys el centre de les idees i el motor que necessita Europa. Ara l’horitzó sembla orfe. El relleu del seu successor, Armin Laschet, serà un repte per a Alemanya. Per al futur d’Europa, encara més.
