BARRACA I TANGANA
Entreté
El futbol s’ha unit al sac de les incerteses just quan més certeses necessitem
Quins temps aquells quan el futbol ens ordenava la vida i ens centrava. Hi havia algun canvi de tant en tant, però la rutina de les competicions estava més o menys clara. No com ara, en el futbol pandemicotemporal, amb els ajornaments i la recuperació de jornades, amb partits solts que a ningú li importen i que ningú recordava que es jugaven, amb eliminatòries de Copa trossejades, amb piruetes en el temps i calendaris asimètrics, que hi ha setmanes que no m’assabento de res. Al final no sé ni on soc, que a la universitat hi ha carreres menys complicades.
El futbol s’ha unit al sac de les incerteses just quan més certeses necessitem, que ja no queda dempeus gairebé res. En clubs com el meu, un Castelló de sang mediterrània i insatisfacció crònica, una certesa habitual era el canvi d’entrenador a mitja temporada. L’únic dubte era el mes de l’acomiadament –i per això a l’estiu llançàvem a l’aire apostes a la platja. En gairebé 30 anys només vaig veure tres entrenadors completar una temporada. En la dècada dels 90, cap, que es diu aviat. Aquesta manera de ser i de procedir al principi em molestava, perquè soc al·lèrgic als canvis, tant que substituir el batí o les sabatilles de estar per casa, de petit, em feia tanta pena que gairebé plorava. Costa, però al final saps que no és una cosa personal i amb el pas dels anys t’hi acostumes, com al sabor de la cervesa, a perdre fora de casa o al mal d’esquena.
Un dissabte al matí
Quan era periodista esportiu vaig viure destitucions una mica estranyes. Un entrenador va haver d’acomiadar-se en un bar perquè el president no el va deixar utilitzar la sala de premsa. La més dolorosa va ser una altra. Va passar un dissabte al matí, molt de matí. Es feia de dia i just havia deixat el telèfon a la tauleta per dormir una mica, després d’haver estat de festa i abans de treballar a la tarda. Va sonar un missatge i vaig estar a punt de no obrir els ulls i dormir, però els vaig obrir i no vaig dormir. M’advertien que en un parell d’hores seria oficial la destitució, i en aquell moment hauria matat algú. Vaig fer un cop de puny al coixí, vaig sortir del llit amb esforç titànic i vaig obrir l’aixeta de la dutxa preguntant-me a qui li podia semblar bona idea canviar d’entrenador un dissabte tenint partit un diumenge. Qui podia canviar d’entrenador un dissabte al matí traient-me del llit. Qui podia pensar que això acabaria bé. Va acabar malament. Als tres mesos, el nou també el van fer fora.
–Crec que aquell dia del llit vaig treballar borratxo, sense immutar-me a l’arribar la baixada, molt professional, dissimulant.
Aquest curs, per contra, el club va decidir tenir paciència i ens tenia tots desorientats. Va ser una experiència única per a diverses generacions de paisans. Va ser com anar d’Erasmus a Manchester a conèixer una altra cultura, la cultura de la paciència amb els entrenadors. Vam perdre sis partits seguits al creuar novembre i l’entrenador allà seguia, que això va ser el més rar del 2020, molt més que una pandèmia, de llarg. Va ser com anar d’Erasmus a Manchester però sense vòmits a les cantonades ni malalties venèries sotjant.
Va arribar el 2021 i van fer fora l’entrenador. Qui sap si el que passi amb el nou hauria passat millor, pitjor o igual amb l’antic. Com que no es pot comprovar, hi ha i hi haurà arguments per a tothom. El futbol és un tità generant debats infinits, doncs bé, doncs val, entreté, i així anem passant l’estona.
