Quimeres

Amb Salvador Illa es completa un nou cicle. Cap dels líders d’aquell negre octubre del 2017 podrà ser president de la Generalitat. Llavors, Puigdemont i Junqueras van prometre marcar el ritme del procés fins a la independència, tot i que tots dos sabien que abans d’aquesta parada toparien amb un mur infranquejable. Iceta va ser una de les veus que va alertar del xoc tremend. Però la realitat no cotitzava aquells dies: el mur no existia, era un invent dels traïdors. Ergo, Iceta era el més gran dels impius. El tren va col·lidir, la justícia va ocupar el lloc de la política i el líder del PSC va continuar sent un traïdor. Fins i tot alguna cosa pitjor. Els qui van mentir van preferir seguir culpabilitzant els que assenyalaven els seus enganys a assumir la seva farsa. La campanya contra Iceta ha sigut tan inclement com ho van ser al seu dia contra Pasqual Maragall o Pere Navarro. 

Iceta mai va prometre Ítaca, però no va deixar que la nau del socialisme s’estavellés contra un miratge. Ara cedeix el timó a Illa i aquest arriba ‘cum laude’ en serenitat, serietat, prudència i respecte. Potser no n’hi ha prou per guanyar, però la política catalana està exhausta després de tantes quimeres ennuegades.