Corregir una omissió

No és miracle, és ciència

Fins a tal punt confio en la comunitat científica que confio també en els mercaders que ballen al seu voltant.

Es llegeix en minuts
No és miracle, és ciència

Teníem l’esperança posada en la vacuna i la vacuna ja està aquí. A pocs metres de casa, en un congelador a molts graus sota zero o a les mans d’un sanitari disposat a l’efecte. La punxada és més o menys imminent. Ha sigut, diuen, un miracle de la ciència. Menteixen. No és un miracle. Un miracle va ser allò d’«aixeca’t i camina» i allò d’«aquí hi ha pa i peixos per a tothom». Això de la vacuna ha sigut el resultat d’un afany descomunal, d’una dedicació a prova de bomba, d’una conjunció d’interessos mai vista fins ara i d’una monumental injecció dinerària. Fa uns mesos ningú apostava per veure-la abans de ben entrat el 2021, però vet aquí que no li hem donat cop de porta encara al 2020 (¡quines ganes en tenim!) i ja es compten per milers les persones vacunades. Són poques, ho sé. Caldrà comptar per milions, per començar a cantar victòria. Però cada mil vacunats avui, són mil malalts menys al matí.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Perquè soc dels que creuen que la vacuna funciona. Totes les vacunes funcionen. En cas de no ser així, no s’aprovarien ni estarien al mercat. Confio cegament en les persones (no són una, ni deu, sinó centenars alhora) de qui depèn cada estudi, cada examen, cada decisió. Ningú és tan malvat com per aprovar a la lleugera un producte d’efectes perniciosos, sabent que és la vida la que està en joc. No hi ha ambició de lucre, ni cap tampoc raó d’èxit personal o de reconeixement massiu, capaç de corrompre fins a aquest límit. Estic convençut que ningú, en aquest terreny (deixem de banda altres supòsits que és fàcil portar a la ment), m’injectarà dolor o destrucció, per interessos espuris. Fins a tal punt confio en la comunitat científica que confio també en els mercaders que ballen al seu voltant. No seré jo qui els fagi fora del temple a fuetades. Amb aquesta fe, amb aquesta credulitat, (ànima de càntir, m’està dient en aquest moment més d’un) faig meva la històrica frase del monarca en aquelles Corts de Cadis: «Anem francament, i jo el primer, pel camí de la vacunació». (No va ser aquesta, exactament, la lletra de la frase, però no em negaran que la música ve a tomb).

Et pot interesar

És, doncs, el moment de l’agraïment profund als científics. Potser el més positiu d’aquest temps de pandèmia sigui l’haver assumit, d’una vegada per totes, la nostra absoluta dependència de la ciència, de la investigació. Sense ciència, no hi ha futur. No hi ha vida. Ni esperança. Per això crec que el millor gest de reconeixement és el que acaba de fer el diari ‘The Times’, publicant l’obituari que al seu dia li va negar a la primera científica capaç d’identificar un grup de virus amb aparença de corona. Dijous passat, dia de Nadal, ‘The Times’ sorprenia (i emocionava) els seus lectors amb una extensa necrològica i aquesta nota explicativa: »June Almeida, viròloga britànica que el 1966 va descobrir el coronavirus. Quan va morir, el 2007, aquest diari no va publicar el seu obituari. Rectifiquem avui aquesta omissió».

¡’Chapeau’!