Pau, amor i despolarització

A la sèrie ‘The Flight Attendant’, la protagonista sap que la persegueix una banda criminal, però no ho pot explicar perquè gairebé ningú la creu. L’acusen de boja. Quan la nostra protagonista té una aventura d’una nit i se’n van de passeig, ell s’adona que ella està constantment mirant per darrere de la seva espatlla, per comprovar si la segueixen. Ella li explica: És un costum que he adquirit últimament.

Dissabte jo havia quedat amb algú per prendre un cafè i aquesta persona no entenia la meva insistència a ocupar una taula just a l’entrada, per poder veure qui entrava quan jo era dins, i per poder sortir ràpidament si fos necessari.

És un costum que he adquirit últimament.

I l’he adquirit després de diverses topades al carrer quan de sobte, i sense venir a tomb, una persona desconeguda es planta davant meu, es para i comença a cridar com a posseïda per Pazuzu (busqui a Google per entendre la referència). Algú li ha dit que soc l’enemic.

No és el mateix estar en desacord respecte a quina ha de ser la càrrega fiscal d’un determinat segment de la població que donar per fet que el milió de votants de ciutadans, sense excepció, són males persones. No és el mateix diferir respecte al que és sexe i gènere que proclamar per xarxes que «a Lidia Falcón se l’ha de trinxar com un gall dindi» o que «ha d’acabar com Carrero Blanco». No és comprensible que hi hagi coneguts que m’amenacin de deixar d’adreçar-me la paraula si em considero amiga d’Anna Grau i que a ella li passi el mateix en el seu entorn. No pot ser que en un bar del meu barri una senyora s’oblidés el mòbil i els cambrers decidissin no avisar-la perquè aquesta dona hagi fet campanya a les xarxes a favor de Vox. El curiós és que quan jo, esgarrifada, relato aquesta última anècdota, una gran part dels meus amics (ja en procés d’examics) em diuen que tampoc li haurien tornat el mòbil.

Espanya és, segons últims estudis el país més polaritzat d’Europa i un dels més polaritzats del món. Això vol dir que, si certa periodista es deixa el mòbil al bar equivocat, els cambrers no l’hi tornaran. També vol dir que moltes de les meves amigues estan contentíssimes que aquest Nadal els hagi ofert l’excusa perfecta per evitar reunions que acabaven a crits, a compte dels temes que tots coneixem: independentisme, feminisme, religió o fins i tot futbol. I aquest és el moment en què jo he de recordar que fa menys de cent anys vam viure una guerra civil que es va carregar gairebé el 5% de la població en tres anys, i uns quants més que van morir de gana o malaltia en la dura postguerra.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per això, quan aquest Nadal parlem de pau i amor, hem d’entendre que aquestes paraules només tenen sentit al nostre país si s’associen a una altra: despolarització. I que per crear aquesta despolarització hauríem de començar pel nostre entorn, la nostra família, el nostre barri. Intentar parlar amb la persona que està a l’extrem contrari, empatitzar-hi i buscar un punt de trobada. Perquè per trobar la pau es requereix l’amor, en la seva accepció més àmplia: Sentiment intens de l’ésser humà que, partint de la seva pròpia insuficiència, necessita i busca la trobada i la unió amb un altre.