El final d’Arquimedes
És urgent seduir els millors perquè s’acostin a la política. Els millors en el sentit més ampli, en capacitats, però també en valors
Si alguna cosa ens suggereix el "principi" enunciat per Arquimedes als poc doctes en física seria el de l’equilibri entre fluids i forces. Una alternança lògica de líquids. Imaginin-se que la força politicomediàtica que exerceixen el PP i el seu líder, o líders, perquè ja no es distingeix amb claredat la titularitat d’aquest tron, fos equilibrat en el seu legítim intent de desallotjar de la Moncloa l’actual inquilí. Al marge de la bona situació econòmica del país, atesos els errors palmaris i no forçats comesos per Pedro Sánchez en el terreny de les confiances inassumibles, es podria pensar que en l’oposició conservadora n’hi hauria prou amb aplicar el principi del físic sicilià per obtenir una alternança tranquil·la i el seu particular ¡Eureka! Sense necessitat de contaminar de crispació una ciutadania que assisteix atònita a tant despropòsit polític. Polítics que, tret d’honroses excepcions, desacrediten la noble activitat política deixant un enorme marge de creixement a una ultradreta populista que avança en tot Europa. Excepcions com les de Gabriel Rufián, ideològic flagell pedagògic de certes derives ultres i a qui les enquestes assenyalen com el líder polític més valorat a Catalunya. Un creixement ultra induït en part per la desconfiança i cansament que provoca el sempitern bipartidisme espanyol. Assistim, almenys en la desequilibrada política espanyola, al final del principi d’Arquimedes.
Vaig tenir la sort de desenvolupar-me intel·lectualment en una concepció harendtiana de la política, aquella que considera la política com una noble dimensió humana. Quico Sabaté, company infatigable de Joan Manuel Serrat i Raimon Obiols, solia argumentar-me la impossibilitat de la pràctica política sense la generació del que ell denominava la creació d’"itineraris d’amistat", una mena de motor indiscutible de valors humans, vocació de servei i, en definitiva, de creació de confiances i felicitat pública. Les pistes de futur que s’elaborarien per la intel·liguèntsia que s’acostés als partits polítics es fonamentarien en valors. Avui la intel·ligència satel·litària dels partits polítics es redueix, d’una banda, a la grisa demoscòpia, a l’anàlisi dels transvasaments de vots, a l’anàlisi de l’assalt al poder per la via ràpida, espai on els aprenents de bruixot es mouen com un peix a l’aigua. I, d’altra banda, certs comunicòlegs, tota una legió d’experts en xarxes, en analistes de corbates, atrezzos i mitologies que acaben reduint la política a una tertúlia tavernària de la qual acaben vivint alguns mitjans i un selecte i ben pagat star-system de professionals de l’entertainment . La prostitució s’acomoda en el debat polític a través d’uns energúmens anomenats Ábalos i Koldo García. Els insults més greus s’instal·len a les seus de la sobirania popular acompanyats en els MAR de torn que consideren el "m’agrada la fruita" una genialitat basada en el convenciment que la ciutadania és tonta. Montoro, el ministre de les retallades en els serveis públics i la contenció salarial, acaba en un jutjat per l’impúdic acte de muntar el seu negoci particular a la mateixa seu del ministeri, i la Vuelta s’acaba convertint en el retorn a les dues Espanyes. Com dirien els comunicòlegs a l’ús, una Espanya molt poc sexi.
Acabo, és molt fàcil criticar i descriure i és molt difícil proposar. Resulta urgent seduir els millors perquè s’acostin a la política. Millors en el sentit més ampli, capacitats, però també valors. Banalitzar amb temes com els del setge de Sarajevo, en el qual van morir més de 12.000 persones, o amb les fosses comunes de la guerra incivil espanyola, demostra la inhabilitació per al lideratge d’una part important de la nostra classe política. Un lideratge no gestionat simplement com si s’hagués de ser aspirant de CEO a Amazon, com, per cert, comença a destil·lar-se en alguns sectors tecnocràtics, pocs però influents i pròxims a l’assenyat i més ideològic president Illa. Una activitat, en definitiva, sustentada en un mandat democràtic que emani d’un programa electoral, ideològic i ratificat a les urnes. El contracte més noble entre política i ciutadania. Si no s’aconsegueixen majories, itineraris d’amistat, diàleg i consens.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
