La ultradreta catalana

La història del procés, fins al seu descarrilament, és la història de la influència creixent de la CUP. Els pilots al volant del bòlid sempre van ser convergents i republicans. Però a ‘boxes’, des del 2015 i fins al salt al buit del 2017, hi van estar els antisistema decidint l’estratègia de carrera i el gruix dels pneumàtics.

La recent expulsió dels Demòcrates d’Antoni Castellà del grup parlamentari d’ERC, al costat de les insistents peticions de dimissió del vicepresident del Parlament, Josep Costa (JXCAT), per haver assistit a una reunió amb diferents grupuscles independentistes marginals, entre els quals alguns amb posicionaments ultres, ha avivat en els últims dies el debat sobre la connivència del sobiranisme amb una suposada extrema dreta d’estelada i ratafia.

És un debat inflat artificialment. Entre les moltes i greus barrabassades del sobiranisme no es compta el de flirtejar amb la ultradreta. Fins ara, l’independentisme polític només s’ha enllitat amb la ultraesquerra, l’únic extrem polític en el camp independentista que ha comptat amb prou vots per reivindicar-se com a imprescindible i a qui a més Artur Mas, abans de la seva decapitació, havia posat l’alfombra vermella i regalat felicitacions. 

Perquè el sobiranisme pogués fondre’s en una abraçada amb ‘fatxilles’ d’estelada i tatuatges de Guifré el Pilós a l’avantbraç seria condició necessària que aquests fossin alguna cosa més que un grapat de ‘frikis’, tan sorollosos com ridículs, i que estiguessin agrupats políticament al voltant d’unes sigles amb un mínim de projecció. Com no és així, ja sigui en el passat recent com en el futur pròxim, l’única nansa extremista amb què compta l’independentisme és la de l’esquerra. Una altra cosa són els empelts de nacional populisme amb els quals cada vegada s’ha sentit més còmode a mesura que avançava el procés i que van arribar a la seva màxima altura l’octubre del 2017 i després amb el torrisme i les seves derivades. 

Però l’oferta nacional populista –un enemic fàcilment identificable culpable de tots els mals, solucions fàcils i màgiques a qualsevol problema, discurs divisiu de la societat entre bons i dolents, dialèctica bel·licista, negació de la legitimitat de l’adversari polític, etc– no és patrimoni de la dreta, ni de l’esquerra; com tampoc ho és del sobiranisme o del constitucionalisme. Aquesta idea és fàcil d’entendre si un recorda que el populisme va entrar per primera vegada al Parlament de la mà de Ciutadans, anys abans que la Catalunya autonòmica implosionés.

En aquests moments l’única ultradreta catalana amb possibilitats d’articulació política i amb un corpus ideològic assentat sobre els principis d’aquest tipus de formacions és VOX, a qui a més totes les enquestes vaticinen uns més que bons resultats en les eleccions i representació parlamentària assegurada. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La realitat és tossuda i del que ens adverteix amb claredat meridiana és que la metxa ultradretana on sí que s’ha encès amb força és en el constitucionalisme. Ni tan sols és necessari recordar que VOX és la tercera força política al Congrés i que condiciona governs autonòmics i municipals de primer nivell per tota la geografia espanyola.

Al sobiranisme l’ha tutelat i pot ser que torni a fer-ho a partir de les pròximes eleccions, segons els resultats, l’extrema esquerra. Al constitucionalisme el tutela l’extrema dreta, amb cartes de militars al Rei incloses.