Trapero: heroi, brivall i víctima

La tardor del 2017 la cúpula dels Mossos d’Esquadra i el seu màxim responsable, Josep Lluís Trapero, vivien un autèntic idil·li amb l’opinió pública. El reconeixement ciutadà cap a la tasca de la policia catalana havia pujat punts després dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Però l’1 d’octubre la tensió social i la resposta policial va calar foc a la credibilitat dels cossos i forces de seguretat. Aquell dia es va trencar la confiança entre les institucions, i la polarització de versions va convertir els comandaments policials en mascarons de proa de dos colossos enfrontats.

Trapero va ser dibuixat per uns com l’heroi de la causa nacionalista; per altres, com l’esbirro d’un govern rebel. El rostre de Trapero va deixar de ser la imatge de l’eficàcia policial i va anar a engrossir la llista dels càrrecs públics que havien de ser processats per la Justícia, acusats de delictes tan greus com rebel·lió o sedició. De la nit al dia, el màxim responsable de la seguretat a Catalunya va passar a enfrontar-se a una possible condemna a 10 anys de presó.

Tres anys després, Josep Lluís Trapero ha sigut absolt i reposat en el seu càrrec de cap dels Mossos. Però, ¿és el mateix d’abans? Hi ha els que diuen que l’experiència l’ha fet més humà. El cert és que l’ha obligat a veure el món des d’un altre angle: el de qualsevol persona que es converteix en víctima d’un procés mediàtic.

El judici mediàtic

Vivim en un ecosistema mediàtic on el primer judici que se celebra contra un investigat és el del tribunal de la premsa. Les primeres imatges d’un detingut i els titulars inicials propicien la construcció d’un relat, on la presumpció, habitualment, no és d’innocència. És més, aquests relats solen seguir un arquetip narratiu que afecta negativament el dret a la presumpció d’innocència dels investigats. ¿Com es construeixen aquests relats?

El primer que s’ha de dir és que tota informació sobre uns presumptes fets delictius és una reconstrucció d’aquests fets, l’elaboració d’una versió que precedeix en el temps i en l’imaginari de l’opinió pública al resultat del judici. El primer relat és el més lesiu per a la presumpció d’innocència, i coincideix a més amb la fase de més atenció mediàtica: la de l’esclat del cas i el coneixement dels fets en l’opinió pública.

Els periodistes tenen a més dificultats per accedir al sumari judicial, i el fet que la informació sigui dosificada majoritàriament per la Fiscalia i la Policia condiciona la seva hipòtesi de partida. Si aquest aspecte és sempre rellevant, ho és més en el cas de Trapero, encausat després d’una autèntica guerra de versions entre cossos policials.

¿I com és aquest relat mediàtic? Segons la teoria del ‘framing’, les versions del món que codifiquen i transmeten els mitjans configuren marcs d’interpretació, i generen així un ‘enquadrament’ per donar sentit als fets, dictant així el que és admissible i el que no, el que és reprotxable, legítim i il·legítim, fins i tot la culpabilitat o la innocència.

Les narracions periodístiques sobre el cas pivoten a més de forma habitual sobre una estructura dramàtica de lluita entre el bé i el mal que situa uns personatges com herois (jutges i policies) i a altres com a brivalls (acusats). És un eix narratiu que es reprodueix, a tall de patró, similar al de les faules morals.

L’eix narratiu esmentat converteix aquests relats en autèntiques narracions èpiques amb herois i brivalls. I els encausats queden com atrapats en aquest guió narratiu. Es converteixen en brivalls mediàtics. Per això és molt difícil que, a posteriori, el que va ser dibuixat com a culpable sigui rehabilitat i la seva fama es vegi reposada. ¿Ho aconseguirà Trapero?

Els esforços de la seva lletrada, Olga Tubau, han aconseguit desbaratar en seu judicial la versió que col·locava Trapero com una marioneta dels promotors del procés. La versió que ha prosperat a l’Audiència Nacional l’ha fet passar de brivall a víctima d’una situació indesitjada i mal gestionada, com ell mateix ha reconegut a l’admetre els seus errors en el seu discurs al tornar al càrrec.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No obstant, no és fàcil deslliurar-se de la condemna dels mitjans. Qui ha sigut descrit com un brivall en el relat públic no deixarà mai de ser-ho als ulls de bona part de l’opinió pública. Ha sigut prejutjat, embotit en un rol i exposat a l’interior d’un personatge del que mai podrà lliurar-se, tot i que la Justícia l’exoneri de la resta de responsabilitats.

*Periodista i professora de l’URJC. Autora de la tesi ‘La construcció periodística del relat de la corrupció: anàlisi del tractament informatiu del cas Malaia’