Adeu a una llegenda del futbol

L'Església maradoniana

La identitat futbolística pot arribar a tenir tant arrelament personal i col·lectiu com la religiosa

3
Es llegeix en minuts
L'Església maradoniana

FILIPPO MONTEFORTE

Acabo de rebre avui mateix a casa un llibre clàssic sobre el futbol com a fenomen antropològic, ‘The soccer tribe’ (la tribu del futbol), escrit per un dels grans especialistes, Desmond Morris, i la casualitat fa que la primera pàgina contingui una foto en què es veu Diego Armando Maradona aixecat pels seus companys de selecció i portant el trofeu de campions en el Mundial de Mèxic. Un Mundial on va protagonitzar les dues jugades més comentades en la història del futbol, la d’un gol que el portaria al cel de les excel·lències futbolístiques i la de l’altre gol, que a qualsevol altre futbolista l’hauria condemnat a l’infern de l’oprobi, però no a ell, que el va validar com la mà de Déu.  La seva. I com que els déus tenen la facultat de decidir què és el que està bé i el que està malament, també tenen el poder de decidir que és un gol vàlid.

Tampoc sembla una causalitat que just acabi d’escriure un pròleg d’un llibre de pròxima aparició sobre religió i futbol, en el qual assenyalo algunes de les semblances entre els dos fenòmens. En efecte, els estadis són en ocasions denominats ‘catedrals’ o ‘santuaris’ en tant instal·lacions on els fidels, això és, els aficionats, es reuneixen –cada setmana, i fins fa poc temps, de manera regular diumenge, el dia del Senyor– per compartir una litúrgia comuna. S’ha destacat en nombroses ocasions l’analogia entre la litúrgia del partit de futbol amb la d’un acte de fe, en què el grup forja uns profunds llaços emocionals. És lògic llavors assumir la conclusió que un partit de futbol és similar a una cerimònia sagrada, que implica no només una congregació de fidels, sinó també una ocasió per reafirmar el sentit de pertinença a una col·lectivitat unida per una creença ferma, profunda i duradora en un contingut sagrat com és la fidelitat a un escut i a una samarreta.

L’experiència de l’individu com a aficionat està, d’altra banda, vinculada a una identificació indeleble amb el club al qual presta lleialtat. Eduardo Galeano ja va assenyalar amb la seva habitual perspicàcia que un individu pot canviar de casa, de ciutat, de parella... però no d’equip de futbol. Pressuposició que, per cert, a la pel·lícula ‘El secreto de sus ojos’ va servir al seu protagonista, interpretat per Ricardo Darín, per trobar el violador d’una jove a qui, fins aquell moment, perseguia infructuosament.

En efecte, gran part de l’interès antropològic del futbol és com esdevé un factor crucial de la identitat individual i col·lectiva dels aficionats. Així pensava qui va ser president de la Federació Espanyola de Futbol Pablo Porta: «El futbol és un esport que no té cap interès. Des del punt de vista tècnic, és una cosa molt rudimentària. Hi compta massa l’atzar, és molt poc espectacular i no requereix tampoc homes especials perquè és molt fàcil emmascarar la mediocritat entre onze... ¿Sap el que aguanta el fútbol?:... [el] ser d’algú». Així doncs, la identitat futbolística pot arribar a tenir tant arrelament personal i col·lectiu com la religiosa. Hi hauria llavors una semblança entre les reunions eucarístiques de culte pròpies de la religió i l’assistència dels aficionats als estadis units per la comuna fervorosa devoció cap al seu equip de futbol.

Notícies relacionades

Però falta un element més en les semblances entre el futbol i la religió. A tots dos hi ha déus. Encara que per a Manuel Vázquez Montalbán el futbol fos una religió en la recerca d’un déu, potser sí que hi ha déus en el futbol, alguns, només uns quants jugadors, les estrelles del firmament futbolístic sobre les quals recau la responsabilitat de conduir l’equip cap a la glòria. I un d’ells era Maradona.

Per això tots els aficionats al futbol ens considerem devots de l’Església maradoniana, la dedicada al culte del jugador argentí. Això és el que ens caracteritza als membres d’aquesta tribu, la més global, nombrosa, dividida per lleialtats locals, però units per la devoció als déus que fan del futbol un fenomen universal. Aquells que, com deia de nou Galeano, pidolem a la recerca del bon futbol tot i que sigui un estadi o sota una samarreta que no és la nostra. I per això, encara que tingués en la seva vida clarobscurs –¿i quin Déu no els té?–, a Maradona potser no se’l pot jutjar per les mateixes lleis que la resta dels humans.