L'altra llei Celaá

Pedro Sánchez es resistia a la coalició amb la qual ara governa i que Pablo Iglesias fos el que ara és. S’hi resistia tant que es van repetir les eleccions. Després d’això, ell i Iglesias van acordar en una tarda el que no van poder durant mesos i van prometre que l’esquerra arraconaria les velles disputes en el seu Govern. Seria possible aquesta vegada, van prometre; com si en comptes de dir-ho als votants, ho estiguessin dient a les generacions que mai ho van veure, com si fos cosa del voler i no de la necessitat: en el camí de la seva indecisió, Vox havia arribat als 52 diputats i els votants van fer fora Albert Rivera. Ell, que sempre va tenir una imaginació voraç, ho explica d’una altra manera: «Encara bo que vaig dimitir».

Es donaven per descomptades les disputes, perquè falta costum de coalició en els partits i en els votants i perquè als socis, sobretot al petit, li preocupa acabar diluït pel gran. Conscients de la dificultat, Sánchez i Iglesias es van abraçar i van crear una comissió que rebaixés el soroll de les discrepàncies. Així van travessar la primera onada de la pandèmia, entre friccions petites i mitjanes, i així han arribat a la segona, quan es va presentar el dilema dels Pressupostos, que és el dilema de veritat: no hi ha res més ideològic que el repartiment dels diners.

Des de dins i des de fora

Iglesias sap que és el moment transcendent de la legislatura, que decidirà les seves polítiques i la seva durada, així que pressiona des de dins i des de fora, en aliança amb Esquerra i Bildu. De vegades és Govern i de vegades és un partit que exigeix al Govern i, mentrestant, ministres i secretàries d’Estat es creuen retrets i Pablo Echenique perfecciona la seva estratègia d’assenyalament en xarxes. Podem vol apartar Ciutadans, amarrar Esquerra i consolidar el bloc amb Bildu, cosa que amplia de passada les distàncies amb el PNB. Això explica la irritació dels nacionalistes bascos, peça clau en qualsevol moviment.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El debat s’ha aturat a Bildu, que és on el porta Iglesias i on el vol el PP: els Pressupostos han de treure’s amb una part del Congrés contra l’altra part. Però la realitat és que el debat no va sol de Bildu, al qual sembla una exigència mínima reclamar-li que condemni el terrorisme per molt que ja no existeixi el terrorisme. Es tracta de si, davant una crisi inèdita i sense majories parlamentàries, els comptes poden pactar-se amb blocs excloents i en votacions ajustades; si l’objectiu d’aquesta inèdita coalició que presentaven com un gir històric –la segona part del «somriure del destino»– es limitava llavors a un Pressupost que donés a l’Executiu les garanties de mantenir-se.

La lluita per les essències

Convé aclarir-ho perquè no és el mateix: el Pressupost no és la legislatura; ni tan sols garanteix el seu èxit. Pensar que el propòsit eren els comptes i consolidar blocs polítics que s’excloguin rebaixaria l’ambició de l’Executiu a complir amb aquella llei que va enunciar Isabel Celaá molt abans que aprovés la seva reforma educativa: «L’obligació de tot Govern és mantenir-se». Es diria d’un Govern del qual els seus votants esperaven alguna cosa més que aconseguir la suma per sobreviure i entregar-se al xoc tuitaire i a la inesgotable lluita per les essències.