El traspàs als EUA

FILE PHOTO: Former New York City Mayor Rudy Giuliani, personal attorney to U.S. President Donald Trump, speaks as sweat runs down his cheek during a news conference about the 2020 U.S. presidential election results held at Republican National Committee headquarters in Washington, U.S., November 19, 2020. REUTERS/Jonathan Ernst/File Photo

Jonathan Ernst (REUTERS)

El tint de Giuliani

Olga Merino

Rudy Giuliani no en guanya per a ficades de pota. El dissabte 7, el mateix dia en què es va proclamar la victòria de Joe Biden a les eleccions, l’advocat de Trump va anunciar una contraofensiva en una roda de premsa amb aires d’improvisació d’acord amb l’escenari escollit: entre un sex-shop i un crematori, davant un viver de plantes, als afores de Filadèlfia. Dijous, una altra compareixença per seguir amb la matraca del frau es va coronar amb la xafogor del tint: la calor dels focus li va fer una mala passada, i de seguida unes gotes, entre el color tabac i el to moka pujat, van començar a lliscar-li mandíbula avall i, barrejades amb la suor, se les eixugava amb un mocador blanc. O es tractava d’un tint molt barat, o l’hi van aplicar malament o, el més probable, es va untar amb rímel les patilles, on els cabells blancs s’obstinen a créixer.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Quin momentàs. Semblava que Giuliani, exalcalde de Nova York, s’hagués escapat de ‘Mort a Venècia’, una ciutat malalta a la pel·lícula, quan a Gustav von Aschenbach, de blanc impol·lut, comença a córrer-se-li l’emplast fosc que, poc abans, el barber s’ha entossudit a posar-li al cabell per dissimular-li els anys («¿em permet, doncs, tornar-li simplement el que és seu?», li diu). Podria semblar una imitació de l’escena, amb una epidèmia inclosa, de còlera a la cinta, si no fos, ai, per les abismals diferències. Al film s’uneixen la genialitat de Luchino Visconti, de Thomas Mann, de Gustav Mahler, amb l’’Addaggieto’ de la cinquena simfonia que eleva fins al cel la seqüència final, i el talent interpretatiu de Dirk Bogarde, al paper d’un escriptor a les últimes. Assegut en una gandula a la platja del Lido, fins i tot amb tint al cabell i maquillat com un espantall, Aschenbach encarna la veritat despullada: ell ja és una ànima esgotada que descobreix en Tadzio, l’adolescent polonès, la bellesa espontània que ell ja no pot crear.

En canvi, a Giuliani no li compraria ni un cotxe de segona mà. El seu és pura enganyifa, el ‘fake’ elevat a l’infinit, la representació mateixa de la metàfora de «suar tinta» per impugnar el resultat electoral. Això sí, sembla que va demanar 20.000 dòlars diaris de minuta. Com a Hollywood.