El dia que tot es va començar a torçar

¿Quan es va esguerrar Catalunya?

A poc a poc, tot va quedar embolicat en la mateixa bandera. Les legítimes aspiracions de Catalunya i les altres coses. La pàtria, el partit i la família de Jordi Pujol.

Es llegeix en minuts
¿Quan es va esguerrar Catalunya?

LUIS MORENO

¿Quan es va esguerrar Catalunya? Molts es fan aquesta pregunta, emulant aquell personatge de ficció de Vargas Llosa que es va plantejar, fa mig segle, en quin moment s’havia esguerrat el Perú. Moltes són les respostes, dominades unes pel fàstic, i d’altres pel relat dominant. Hi ha qui considera que a Catalunya se li va torçar el futur el 28 de juny del 2010, quan el Tribunal Constitucional va anul·lar 14 articles d’un Estatut aprovat per les Corts i el Parlament, i ratificat. Sense treure importància que d’aquella pols va venir molt fang, no crec que sigui la resposta correcta. Hi ha qui fixa el començament de la destrossa el 6 i 7 de setembre del 2017, quan els diputats de la cambra catalana van decidir que la pàtria, la seva pàtria, justificava trencar la llei. Va ser un dia negre per a la democràcia, però no feia més que ploure sobre mullat. I els cent anys de presó que els van caure als líders del procés van constituir l’últim disbarat d’una calamitat que ve de lluny. ¿Com hem arribat fins aquí? ¿Quan es va desencadenar un remolí polític, judicial i emocional com aquest?

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L’últim llibre de Jordi Amat aporta una resposta. A Catalunya, les coses es van començar a torçar el 30 de maig de 1984, quan una multitud enfervorida va acompanyar Jordi Pujol des del Parlament fins a la plaça de Sant Jaume, al crit de som una nació. Victorejaven un Pujol acabat de reelegir president de la Generalitat i compromès en la gravíssima fallida financera de Banca Catalana. Les dues coses.

Res revela tant la transcendència d’aquell esdeveniment com una pancarta que exhibien els manifestants, amb tres dates: 1714, 1939, 1984. Felip V, Franco i Felipe González. Tots ells enemics. Per bombardejar Barcelona, per intentar erradicar la llengua i la personalitat de Catalunya, per no impedir –inicialment– que els fiscals empaperessin Pujol. No són actuacions equiparables, però ¿què més dona? A partir de llavors, la senyera (després l’estelada) servirien per justificar qualsevol delicte. La deplorable gestió de Banca Catalana, el 3% amb què es van finançar campanyes electorals d’èxit, o el desvari jurídic del procés. Els atropellaments polítics cuinats a Madrid van justificar la deriva. La Loapa, amb la qual Catalunya pagava els plats trencats del 23-F i, més tard, la raspallada de l’Estatut. A poc a poc, tot va quedar embolicat amb la mateixa bandera. Les legítimes aspiracions de Catalunya i les altres coses. La pàtria, el partit i la família de Jordi Pujol.

Una part substancial de la societat catalana va recolzar a partir de llavors aquest relat victimista i ja no va distingir entre la defensa dels interessos de Catalunya i el suport a qui corrompia la política i la gestió. Pujol acabava de guanyar les eleccions autonòmiques per majoria absoluta i seguiria en el poder gairebé vint anys més. Votat per una majoria i aclamat per molts, dins i fora de Catalunya, des del segon González fins al primer José María Aznar, passant pel diari ‘Abc’ que el va fer ‘espanyol de l’any’ el 1985.

Així va començar un deteriorament que va quedar ofuscat pels bons resultats que va suposar per a Catalunya i per l’estabilitat que va brindar a la política espanyola, però que va constituir el pecat original de la nostra història recent. Una mena de tara moral sense la qual és impossible entendre com un psicòpata com el del llibre d’Amat va poder grimpar fins al lloc més alt del poder. Sense aquest exercici de patrimonialització de Catalunya –que va tornar a aflorar en les converses entre David Madí i Pilar Rahola revelades recentment– un monstre com Alfons Quintà mai hauria dirigit TV-3, un arribista de les finances com Javier de la Rosa mai hauria arribat a la categoria de banquer del règim, i els fills de Jordi Pujol no s’haurien enriquit amb tanta impunitat.

Et pot interesar

La jugada

Polititzant el cas de Banca Catalana i denunciant una «jugada indigna» des del balcó de la Generalitat, Pujol va matar dos pardals d’un tret. Va sortir indemne de la imputació –amb l’ajuda de Lluís Prenafeta i Joan Piqué Vidal, dos còmplices de l’episodi– i va acoquinar el món empresarial, els jutges, els mitjans de comunicació, el poder i la Corona. Ens va enlluernar a molts per la seva capacitat de pensar en gran en un país afligit de nanisme polític i va aconseguir que tot, fora del seu món, fos un erm. Va imposar una lògica binària que va llançar a l’infern als qui pensaven d’una altra manera. Amb mi o amb els enemics de Catalunya. Una dicotomia tan falsa com eficaç, la primera pedra de la qual es va col·locar el 30 de maig de 1984. El dia en què es va començar a esguerrar Catalunya.  

Temes:

Catalunya