L'altre barri

Dos helicòpters, dos, esquinçaven aquest dissabte a la tarda el cel sobre les Corts, un cel sense la poesia del de Berlín, però que suposo que permetia que els pilots de les dues naus veiessin sense pagar el Barça-Madrid que es jugava a porta tancada al Camp Nou mentre em fastiguejaven la migdiada amb el soroll. Com que no els podia vèncer, vaig decidir anar a passejar als voltants del camp. Poca cosa; en front d’alguns bars mig tancats algun aficionat amb llaunes de cervesa estaven sent entrevistats per les teles que havien anat a buscar la mateixa crònica de color que jo. A les voreres, mossos i policies nacionals amb pinta d’avorrits, i alguns seguidors que seguien el partit a través de la tablet, que és el nou transistor. Dues ambulàncies i moltíssima seguretat, i alguns turistes despistats fent fotos al no-res.

Vaig caminar rodejant l’estadi i em vaig posar al cementiri de les Corts, un cementiri modernista en el qual reposen –molt adequadament– Basora, Cèsar, Kubala i Manchón, però també –hehe– el que va ser president del RCDE durant dotze anys, Manuel Méler, així com altres noms vinculats a la història dels dos clubs. Hi ha també altres il·lustres difunts, com Joan Capri i Agustí Centelles, però la meva volta va ser ràpida: tancaven a les sis i, tot i que el lloc no té els aires gòtics i una mica sinistres de, per exemple, els mausoleus del Poble Nou, he vist prou pel·lícules de terror per saber que millor no quedar-se ‘after hours’. Així que em vaig parar a contemplar només un moment el monument als repatriats d’ultramar que la ciutat va erigir per enterrar els soldats caiguts estèrilment a Cuba i les Filipines, mentre pensava en l’inevitable ‘memento mori’ dels nostres dies. De sobte, una veu incorpòria em va espantar, però, banalitat total, ¡anunciava un canvi al Barça! Vaig sortir a la malmesa avinguda de Joan XXIII mentre la tarda s’encaminava cap a l’ocàs. A l’altre costat del carrer, davant al recinte dels morts, algun barceloní estava començant la seva vida a la Maternitat.