APUNT

Es llegeix en minuts
El meu ritme cardíac

DAVID CASTRO

Doncs ja està, el futur ja està acotat i l’horitzó es diu 9 de maig. Ja respiro tranquil. En una setmana en què el meu ritme cardíac ha sigut de muntanya russa, saber que el sofriment per venir no anirà més enllà de sis mesos ajuda a estabilitzar-lo. Poden donar-se, d’ara a llavors, petites arrítmies, gens descartables, però entenc que, si ens cuidem, podem evitar l’infart i sortir bé d’aquesta segona onada tan prepotent

El per què s’ha escollit aquell dia en concret, em resulta un misteri. Entenc que la data té qualitat de xiclet que s’estira o arronsa al ritme de l’estadística, però, posats a escollir, dia més, dia menys, ¿per què no aquell «13 de maig» que dona títol a una de les millors coples del repertori? I més, atenent el que diu la lletra: “Haré lo que se te antoje,/ lo que mande tu capricho,/ que es mi corazón cometa/ y en tu mano está el ovillo”. Tota una declaració d’intencions que, cantada a cor per la ciutadania, vindria a ser un claríssim propòsit d’esmena.

Tot i que també –¡compte: perill!-, un acotar el cap submís, una entrega incondicional (que cadascú esculli aquí l’amo del cabdell: ¿Sánchez?, ¿Illa?, ¿Fernando Simón? ¿el comitè d’experts, de filiació desconeguda?) gens aconsellable i en absolut desitjable. Atents, doncs, d’ara endavant, d’octubre a maig, al vol de l’estel, al maneig del cabdell i a les decisions que pengen del seu fil.

Em vaig prohibir atendre el discurs de l’extrema dreta en el debat de la nació i em va preguntar per què Aitor Esteban i Joan Baldoví no són ja presidents del Govern

Et pot interesar

He dit abans que el meu batec cardíac ha patit alts i baixos aquesta setmana. Es va passar de revolucions, indignat, amb la intervenció (vulgar, ofensiva, impròpia del joc polític) d’una senadora del PP i les seves preguntes a la ministra Montero. Per evitar mals majors, em vaig prohibir atendre el discurs de l’extrema dreta en el debat de la moció de censura.

Amb prevenció, amb molta prevenció, vaig fitar el discurs del Sr. Casado. Va ser només ‘a posteriori’, en la repesca dels informatius, quan vaig veure les intervencions dels senyors Aitor Esteban i Joan Baldoví, que el meu cor es va estabilitzar i em va preguntar: ¿per què cap dels dos és, ja, president del Govern? ¿Per què no estan, ni tan sols, al Consell de Ministres? Amb polítics així, un altre gall cantaria.