25 nov 2020

Anar al contingut
Sensacionalisme i insulina

Sensacionalisme i insulina

Lucía Etxebarria

El morbo ven exemplars i dispara audiències, però arruïna vides.


Potser vostès han vist la pel·lícula ‘El misteri von Bülow’. A la pel·lícula se’ns presenta Claus von Bülow com «l’home més odiat d’Amèrica» i ens quedem amb la idea que molt possiblement assassinés la seva dona. Però el llibre en què es basa –‘Reversal of Fortune’, de l’advocat Alan Dershowitz– ens explica una història completament diferent. Claus von Bülow va ser la víctima de dues persones que no volien de cap manera que ell heretés, i que es van aprofitar de la corrupció judicial a Rhode Island per fer creure que havia assassinat la seva dona mitjançant una injecció d’insulina. La insulina no deixa rastre, així que podria ser el crim perfecte. Però precisament per això, també es converteix en l’acusació falsa perfecta.

En poques coses puc coincidir jo amb Belén Esteban. Però coincideixo que si vols assassinar algú amb insulina no et quedes al seu costat i vas comprovant el glucòmetre: te’n vas a adormir, que demà ja apareixerà en coma. Però sobretot si has posat a algú diverses dosis d’insulina (amb una no arribes enlloc), no s’entén que quan arribi el SEM aquesta persona estigui bé i recuperada. D’altra banda, el prospecte del Saxenda ho diu molt clar: les persones diabètiques poden patir episodis d’hipoglucèmia si el prenen. Parlem d’un senyor de 74 anys, que acaba de tenir una discussió, en una nit de calor extrema, diabètic, i que s’ha injectat Saxenda. La hipòtesi d’una baixada de sucre natural té molt més sentit que l’intent d’assassinat.

Mig Espanya creu que Angela Dobrolowski va intentar assassinar el seu marit. Mig món continua creient avui que Claus von Bülow va intentar assassinar la seva dona. ¿I per què el públic creu això? Perquè certa premsa ja ha presentat el seu relat dels fets, i el públic creu el que llegeix, per molt «presumptament» que el redactor afegeixi.

La mirada d’un assassí d’una nena de tres anys. Era el titular de l’‘ABC’, imprès sobre la foto de Diego PV. Que va ser posat en llibertat poc després. El titular i la foto allà van quedar. Dolores Vázquez va passar gairebé dos anys a la presó per un crim que no havia comès: la premsa i els mitjans l’havien jutjat per endavant, abans que el mateix jurat. Claudio Alba va passar cinc mesos, acusat de tres assassinats que mai va cometre. Eva Bracamonte, sis anys, acusada d’haver incitat l’assassinat de la seva mare. ¿L’única prova? La seva mare, quan va veure que un home entrava a casa, va trucar a l’Eva, i l’Eva, adormida, no va atendre la trucada. Per a la premsa la trucada significava que l’assassí avisava l’Eva des del mòbil de la seva mare, per confirmar que havia complert l’encàrrec.

En una entrevista, l’Eva explicava que sempre va saber que sortiria de la presó, perquè a fora hi havia el seu pare, el seu advocat, els pocs amics que li van quedar, lluitant per ella. Però que quan va sortir de la presó va saber que deixava allà moltes altres dones que havien sigut jutjades com a culpables sent innocents, i que no comptaven amb els seus mateixos recursos.

Aquest article és curt, l’espai obliga. Però existeixen tants altres casos semblants... I la responsabilitat se l’emporten al 50% els mitjans i el públic que els recolza. I que no volen recordar que el sensacionalisme i el morbo venen exemplars i disparen audiències, però arruïnen vides.