Els nets del senyoret Iván

A ‘L’assassinat considerat com una de les belles arts’, Thomas de Quincey escrivia que «es comença assassinant i s’acaba faltant a la bona educació», però alguns ja comencen pel final. Agafem, per exemple, Andrea Levy i els seus exabruptes contra l’oposició a l’Ajuntament de Madrid. Qualsevol que hagi treballat mai de cara al públic estarà familiaritzat amb les males maneres, la displicència de qui se sent la neta del senyoret Iván, el del ‘cortijo’, i amb què és possible deixar anar les burrades més grans sabent que no passa res, que tot és broma, que quin poc sentit de l’humor té el servei.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La prepotència i el moc solen obtenir bons rèdits polítics –que li diguin a Abascal o a Trump– i, el que és gairebé pitjor, es venen com a model de relació social desitjable. Els paladins de l’insult i la barra, a més, se solen queixar dels que es fan els ofesos, però el cert és que estan encantats d’aquesta simbiosi amb els que veuen una ofensa a tot arreu, que també existeixen, i poden ser igualment letals. Tot això apel·la a una emocionalitat desbordada, incompatible amb les idees complexes o els tons de gris. És una pirotècnia carrinclona que busca distreure’ns de retallades, corrupció i inoperància, i que legitima al carrer la llei del més fort. Perquè si no entenem una cosa tan elemental com que no s’ha d’insultar, que és saludable dir de tant en tant «bon dia» i «gràcies», o que no és acceptable demanar un pressupost, una cita, o un favor i després no tornar a donar senyals vida, ¿com ens estranya que les mesures sanitàries no es compleixin, o que es rebutgi el discurs matisat de la ciència?

«És fàcil mentir, és fàcil odiar, però fa falta valentia per ser gentil i amable», cantaven els Smiths. No normalitzem la covardia de la mala educació, que la democràcia és un debat sobre idees, i no una competició de crits.