Sitges contra el terror

La indústria cinematogràfica ha patit un impacte múltiple per la pandèmia. El primer, i econòmicament de lluny el més greu, ha sigut el tancament de les sales d’exhibició, primer, i la seva reobertura amb limitacions d’aforament i ajornaments successius de grans estrenes després, mentre continua creixent la competència de la distribució de continguts a través de plataformes digitals. Però no són negligibles els efectes de l’anul·lació de gaires festivals, que no són només aparador de les noves produccions sinó punt de trobada de la professió i reclam turístic de primer ordre. A poc a poc, la determinació dels responsables de diverses cites va aconseguir construir festivals que es van retransmetre a través de plataformes digitals i, quan va ser possible, fórmules mixtes, presencials i telemàtiques, com el recent de Sant Sebastià. Un esforç d’adaptació a què es veuen abocats tots i cada un dels sectors de la cultura, que estan donant-ho tot perquè l’horitzó postpandèmic no ens deixi un teixit cultural arrasat. Però requereixen un especial recolzament no només pel seu valor intrínsec sinó també per la particular situació de precarietat de la major part dels professionals implicats en la creació.  

Un cas singular és el Festival de Cinema Fantàstic de Catalunya, que arriba a la seva 53a edició gràcies a l’esforç dels organitzadors, que han aconseguit embastar a Sitges una mostra que s’enfronta a la crisi de la Covid-19 amb un plantejament híbrid que oferirà 254 pel·lícules en 7 espais de la localitat i 155 films per poder veure a casa, a l’anomenada Sala Virtual. «Aquest any –ha declarat el director, Àngel Sala– tot serà diferent, però continuarà sent Sitges». Serà diferent, perquè entren en joc meticuloses mesures de prevenció sanitària que han obligat a anul·lar esdeveniments i limitar el contacte directe entre cineastes i espectadors. Però el festival continuarà sent un punt de trobada presencial i continuarà en la línia de mostrar les últimes novetats d’un tipus de cine que congrega una gran quantitat d’adeptes i que en temps com els que vivim dibuixa les pors, el terror, el futur o els foscos racons d’una societat immersa en una realitat que s’assembla massa a una distòpia cinematogràfica.

El festival commemora els 100 anys d’El gabinet del doctor Caligari. Com anuncia l’espot oficial del certamen, sense aquesta pel·lícula «el cine no hauria sigut el mateix». Com tampoc seria igual sense l’emoció, la tremolor i la passió que Sitges torna a convocar malgrat totes les dificultats.