Una agenda irrenunciable (i republicana) per al 2030

Aquest mes de setembre, les Nacions Unides han commemorat els setanta-cinc anys de la seva creació, tot i que l’aniversari exacte no serà fins el 24 d’octubre. Aquest dia, però de l’any 1945, els cinc membres del Consell de Seguretat (Estats Units d’Amèrica, França, el Regne Unit, la Unió Soviètica i la Xina) i 46 altres estats van ratificar la Carta de les Nacions Unides signada a San Francisco el 26 de juny del mateix anys. Feia pocs mesos que s’havia acabat la 2a Guerra Mundial i la nova organització intergovernamental naixia per mantenir la pau i la seguretat a nivell internacional, promoure les relacions d’amistat entre les nacions, basades en el respecte als principis d’igualtat de drets i de lliure autodeterminació dels pobles, promoure la cooperació internacional en l’àmbit econòmic, social, cultural o humanitari i en l’estímul del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals.

En les darreres dècades les Nacions Unides han tingut una mala salut de ferro, molt lligada als vaivens del multilateralisme, i la celebració del seu 75è aniversari l’afronta amb una pandèmia global que ja ha produït prop d’un milió de víctimes mortals arreu del món i que ha provocat un retrocés en molts dels avenços aconseguits en els darrers anys pel que fa a la reducció de la pobresa extrema, la millora de l’accés a la salut o la reducció del treball infantil (entre altres).

Aquest aniversari coincideix amb el de l’aprovació, el 25 de setembre d’ara fa cinc anys, de l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible. Amb aquesta decisió, presa en el marc de l’Assemblea General de les Nacions Unides, s’adoptava un full de ruta compartit per la comunitat internacional per avançar vers un món més sostenible ambientalment, social i econòmic. Una agenda d’acció per al planeta i per a les persones, per a la prosperitat, la pau i la justícia, estructurada a partir de 17 objectius globals de desenvolupament sostenible (els ODS) a assolir en l’horitzó de l’any 2030.

Es tracta d’objectius ambiciosos, impregnats d’un caràcter d’urgència i d’una voluntat transformadora de les tendències insostenibles que ja estan posant al límit l’equilibri del planeta i amenacen el futur dels seus habitants. Uns objectius i una agenda pensats per resoldre, des d’una visió transversal, reptes i problemàtiques que també tenen aquesta lògica i que, per tant, tenen components ambientals, socials i econòmics indissociables.

Poso tant sols un exemple, que per a mi és prou clar: el juny de 2019, Philip Alston, el relator especial sobre drets humans i extrema pobresa de l'ONU, alertava en un informe que l’emergència climàtica amenaça el progrés aconseguit en els últims 50 anys pel que fa a drets humans, desenvolupament i reducció de la pobresa al món i que els esdeveniment climàtics extrems, cada cop més sovintejats, poden abocar a més de 120 milions de persones a la pobresa de cara al 2030, també als països que tan sovint anomenem “desenvolupats”, incrementant exponencialment les desigualtats socioeconòmiques arreu del món.

És, com dic, un toc d’alerta -només un dels que anem rebent dia sí, dia també- i, alhora, un clam a favor de treballar urgentment i incessant per assolir els ODS. Tota la meva vida he estat un defensor dels principis i valors que ara trobem recollits en l’Agenda 2030. Uns valors que no són altres que els republicans.

Per això mateix, en assumir les meves funcions de conseller, a inicis del 2016, vaig entomar amb la màxima responsabilitat la coordinació de les tasques necessàries per incorporar els ODS en totes les polítiques del Govern de Catalunya. L’objectiu era d’una transcendència immensa: transformar Catalunya, millorar el món. Aquest va ser el lema que va guiar la nostra feina, que en el meu cas va quedar interrompuda per l’aplicació de l’article 155 i el meu posterior empresonament, injust, que encara continua.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Paradoxalment, l’Agenda 2030 que vaig impulsar i que tant es defensa des del Govern que va denunciar-nos per possibilitar el vot a la ciutadania de Catalunya perquè decidís sobre el seu futur, inclou un objectiu -l’ODS número 16- que insta a garantir l’adopció de decisions inclusives i participatives i a protegir les llibertats fonamentals (recordo, aquí, que el dret a l’autodeterminació dels pobles té la consideració de dret fonamental d’acord amb la legislació internacional). Un objectiu, per cert, que insta a crear unes institucions eficaces, responsables i transparents a tots els nivells i també que insta a reduir substancialment totes les formes de corrupció i suborn (em pregunto si, en alguns territoris ben propers aquesta fita s’hagi agafat de forma literal i el “substancial” eximeixi de responsabilitat a certes persones amb un pes important en la seva història recent).

Quan només falten 10 anys per assolir els ODS, les Nacions Unides reconeixen, amb dades estadístiques, que abans de la pandèmia els canvis necessaris per assolir els ODS no s’estaven produint ni a la velocitat ni a l’escala necessàries i que s’estava lluny d’assolir-los de cara al 2030. La COVID ha fet encara ho ha fet més difícil. Aquesta constatació no pot justificar en cap cas una renúncia. Ans al contrari, és una invitació inqüestionable a reforçar l’acció, des de la consciència de, com diu la mateixa Agenda 2030, poder ser la primera generació que aconsegueixi posar fi a la pobresa, i l’última que encara tingui possibilitats de salvar el planeta.