El llegat de Torra

Callem, deien els comunistes europeus en un cafè de París mentre el règim soviètic devorava el poble. Seguim, han dit tants en la història mentre negaven les aigües corrompudes dels seus ideals. La causa per sobre dels errors humans. La utopia vetllant la realitat.

Una cosa molt semblant a la vergonya han sentit molts catalans –independentistes o no– davant la presidència de Quim Torra. Tots els moviments polítics, tots els partits, tenen persones que els degraden, el problema arriba quan els seus rostres se situen en primer pla i desenfoquen el fons. El llegat més terrible de Torra no és la seva vana obra de govern, sinó la legitimació que ha donat a una facció mínima, però ignominiosa, de l’independentisme. Són els que amaguen sota l’estelada quilos d’intolerància i bones dosis de xenofòbia. De la mateixa manera que la iniqua política del PP va alimentar l’independentisme, la confrontació amb la ultradreta de Vox pot nodrir aquest sector que exigeix la puresa de l’exclusió. Diferents banderes per a un mateix odi. I continua sense haver-hi un projecte integrador, solidari i plurinacional d’Espanya.