Estacades

La situació escapa a tota lògica. Immersos en una catàstrofe sanitària, fuetejats per una crisi econòmica i social que se sembla igualment catastròfica, contemplem una part de classe política enredada en penes que són molt lluny de ser prioritàries. Davant la ferida sagnant, discutim en lloc d’aplicar benes amb urgència. Una barreja d’incompetència, supèrbia i interessos partidistes mou els pitjors líders. Però, més enllà d’ells, ¿per quina bona part de la ciutadania entra en un joc pervers que només el perjudica?

Un article recent del ‘Financial Times’ alertava del perniciós vincle entre solitud i populisme, de com l’aïllament alimenta les polítiques de la intolerància. Durant el confinament, l’ús de les pantalles es va disparar. Fins a més de nou hores de mitjana al dia, segons l’Observatori Social de La Caixa. La informació esbiaixada, la por i la crispació es retroalimenten. I s’estan aixecat estacades. És humà buscar murs de protecció, també cometre l’error de confondre les defenses pròpies amb les trampes aixecats pels qui sempre es mantenen indemnes.