30 d’oct 2020

Anar al contingut

Editorial

El creixement dopat de Madrid

A l''efecte capitalitat' que facilita la concentració empresarial, s'hi suma una política fiscal que augura el centralisme econòmic

El Periódico

La denúncia del president valencià Ximo Puig de la vocació extractiva de Madrid, que es beneficia econòmicament de la seva condició de capital i de la competència fiscal deslleial amb la resta dels territoris –decretada pels successius governs autonòmics del PP–, ha posat el dit a la nafra d’un problema endèmic, el del centralisme econòmic. No és tant que el PIB madrileny hagi superat el català o que, aparentment, Madrid hagi substituït Catalunya com a locomotora d’Espanya. La qüestió és quines han sigut les raons perquè ocorri i quina la manera de corregir-les en favor d’un equilibri territorial més gran.

Es podria argüir que l’economia catalana s’ha vist perjudicada pel procés, que va portar 4.000 empreses a canviar la seva seu. Però la realitat és que l’‘efecte capitalitat’ fa que Madrid gaudeixi de millors infraestructures i facilita la concentració empresarial. Segons l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, 9 de cada 10 contractes estatals es gestionen des de Madrid, i gairebé el 60% de les adjudicacions públiques es fan a empreses residenciades a la capital. És a dir, l’economia madrilenya competeix dopada pel BOE, mentre altres comunitats s’han d’espavilar amb els seus recursos.

El dopatge estatal no és l’únic problema. La presidenta Isabel Díaz Ayuso reclamava dilluns a Pedro Sánchez un tracte diferencial per a Madrid i assegurava mancar «de mitjans» per afrontar la crisi de la Covid-19. No obstant, havia anunciat dies abans una nova abaixada de mig punt en tots els trams de l’IRPF. És a dir, que Madrid es permet el luxe de deixar d’ingressar 4.100 milions a l’any per les minoracions impositives en l’impost de la renda, l’exempció de l’impost de patrimoni i les bonificacions en els de successions i donacions, però exigeix més ajuda a l’Estat. Aquesta política suposa dúmping fiscal amb la resta de les comunitats a l’atraure, amb els seus beneficis fiscals, empreses i ciutadans amb rendes i patrimonis alts.

Avui els governants catalans, com va fer Pasqual Maragall al seu dia, haurien de liderar la queixa de Puig, però són absents del debat per la dinàmica del procés  i per les seves baralles partidistes de cara a unes eleccions encara sense data.