25 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Catalunya també se n'ha anat

Catalunya també se n'ha anat

Rafael Jorba

Ximo Puig, president de la Generalitat valenciana, ha agafat el testimoni de Pasqual Maragall en el debat sobre el model d'Espanya contra el de Madrid

Amb la crisi de la Covid-19 com a teló de fons, aquesta setmana Isabel Díaz Ayuso i Ximo Puig han esgrimit missatges contraposats sobre la idea d’Espanya. La presidenta madrilenya va reclamar un tracte diferencial per a la seva comunitat: «Madrid és de tots. Madrid és Espanya dins d’Espanya. ¿Què és Madrid si no és Espanya? Tothom utilitza Madrid, tothom passa per aquí. Tractar Madrid com a la resta de comunitats és molt injust».

El president de la Generalitat valenciana, d’altra banda, va aprofitar el debat de política general en la seva comunitat per demanar una «profunda reforma territorial» per corregir asimetries i superar l’‘efecte capitalitat’ que «ha convertit Madrid en un generador de diferències. Un procés invisible amb un dúmping fiscal injust». «Un fantasma recorre el món, el fantasma del neoliberalisme, perquè el seu model ha fracassat», va afirmar.

Un model que va naufragar el 2008

Díaz Ayuso és l’hereva d’aquell model que va naufragar amb la crisi del 2008 i que ara mostra el seu pitjor rostre. «Ni la societat era únicament un gran mercat, ni la resposta a l’estatisme eren les privatitzacions d’uns serveis públics que ara ens han salvat la vida», va dir Puig. El gran absent d’aquest debat és el Govern de la Generalitat de Catalunya, enredat en lluites domèstiques per l’hegemonia de l’espai independentista.

El president valencià ha agafat el testimoni de Pasqual Maragall en el debat sobre el model d’Espanya. Abans d’arribar a la presidència de la Generalitat, Maragall va publicar dos articles a ‘El País’ que –rellegits ara– resulten gairebé profètics: ‘Madrid se va’ (23 de febrer del 2001) i ‘Madrid se ha ido’ (7 de juliol del 2003). En el primer, escrivia: «Des de la perifèria es té la sensació que Madrid se’n va d’Espanya. Que juga una altra lliga, la lliga mundial de ciutats [...] Que ja no li interessem. Que Espanya, per a Madrid, ara és tan sols el lloc on anar a buscar petites i mitjanes empreses en venda per millorar posicions, sector per sector, abans de fer el salt a l’altre costat del bassal».

«Si Madrid se’n va sol per allà, pot ser que un dia es trobi que els altres anem tots junts cap a una altra banda. El Madrid del Govern, és clar. Perquè el Madrid de Tierno no crec que estigui ficat en aquest viatge», afirmava Maragall. Eren els temps en què José María Aznar governava amb majoria absoluta.

Dos anys després, al seu segon article, Maragall deia que Madrid ja se n’havia anat: «El magnífic paisatge pintat per la Constitució, una Espanya plural, amb idiomes, pobles i nacionalitats unides en un projecte comú, s’anava destenyint per permetre l’aparició de l’autèntica, immarcescible i incombustible pintura de fons, la de l’Espanya radial, díscola, difícil i necessitada d’una mà ferma al centre per dominar els seus dimonis; si bé ara una mà tan econòmica com política, tan ‘liberal’ com abans dictatorial».

Avís per a navegants

La conclusió de Maragall, a tall d’avís per a navegants: «Jo confio que la societat civil madrilenya reaccioni i es plantegi seriosament quin ha de ser el paper d’aquesta comunitat en la política espanyola; i per començar, com s’ha de regenerar Madrid políticament. Quatre anys més de deriva com la dels dos últims i Espanya perdria el nord. I mai tan ben dit».

Així ha passat. El problema és que no només el Madrid neoliberal de Díaz Ayuso se n’ha anat, sinó que la Catalunya de Quim Torra, també. El pas del catalanisme polític a l’independentisme ha representat la renúncia a continuar defensant una altra idea d’Espanya. Repeteixo: el testimoni de Maragall l’ha recollit des de València Ximo Puig. El Govern de Catalunya ha acabat dient «Adeu Espanya», una fórmula retòrica que l’avi de Maragall va utilitzar el 1898 amb voluntat reactiva: «Espanya, Espanya, retorna en tu, / arrenca el plor de mare!».

Deu anys després Joan Maragall va escriure el seu «Visca Espanya!» un al·legat en favor de la pluralitat i la modernització contra el regeneracionisme espanyol, amb el qual coincidia en el diagnòstic però no en la teràpia: «Espanyols? Sí, més que vosaltres! Però, com ha de viure Espanya? No pas arrossegant-se pels carrerons provincials del caciquisme; no pas agarrotada, com fins ara, en el lligams d’un uniformisme que és contrari a la seva naturalesa».

El catalanisme maragallià, orfe d’un projecte transversal i majoritari, avui no té cap altre consol que fer seves les reflexions de Ximo Puig i enviar una abraçada federal i fraterna als ciutadans de Madrid, en sintonia amb aquell crit del president Companys en hores molt més tràgiques que la present: «Madrilenys, Catalunya us estima».