Anàlisi

Encert i flaqueses de la normativa de treball a distància

L'abordatge de qui ha de fer-se càrrec de les despeses (que no són poques) pateix d'una gens menyspreable ambigüitat al decret

2
Es llegeix en minuts
rosas55053540 yolanda diaz consejo ministros200922140920

rosas55053540 yolanda diaz consejo ministros200922140920 / Emilio Naranjo

Sense perjudici de la necessària anàlisi pausada que s’haurà de realitzar sobre la nova normativa de treball a distància i, per tant, sense gaire menys ànim d’exhaustivitat i amb caràcter d’urgència, m’agradaria realitzar un breu apunt des del qual considero el seu principal encert i les seves eventuals flaqueses.

El principal encert de la norma és que és suficient a l’abordar les principals qüestions jurídiques vinculades a treballar a distància: la igualtat de tracte i d’oportunitats i no discriminació, la seva voluntarietat i reversibilitat, la necessitat de l’acord per escrit, el seu contingut mínim i la seva modificació, el dret de formació i promoció professional, els drets relatius a la dotació i manteniment de mitjans i a l’abonament i compensació de despeses, el dret a l’horari flexible en els termes de l’acord, el dret al registre horari adequat, el dret a la prevenció de riscos laborals, els drets relacionats amb l’ús de mitjans digitals, els drets col·lectius i les facultats d’organització, direcció i control empresarial.

No obstant, potser perquè és fruit del diàleg social o per por de forts rebrots de la Covid-19 que tornin a precipitar o intensifiquin el teletreball, el text té –si em permeten l’expressió– un bon lluny però un millorable a prop. I ho veig així per tres raons principals.    

Flaqueses

El primer motiu és el seu àmbit d'aplicació: la norma està dissenyada per treballar per compte d’altri (del sector privat) a distància «regular». No és que el criteri de la regularitat no fos necessari, sinó que sembla que es menyspreen les problemàtiques jurídico-laborals del treball a distància «ocasional». A més, i un aspecte gens neutre, no és d’aplicació aquesta nova normativa al treball a distància com a mesura de contenció sanitària derivada de la Covid-19 (si bé existeixen algunes excepcions respecte a la dotació de mitjans, equips, eines i consumibles i en matèria de despeses).

La segona raó és que la norma és, en molts casos, una mera reiteració o feble especificació d’obligacions de l’ocupador i drets del treballador ja existents. En canvi, en eventuals qüestions clau, controvertides i de detall sobre el treballar a distància, el seu silenci o ambigüitat és patent. Com a exemple, malgrat les aparences, l’abordatge de qui ha de fer-se càrrec de les despeses (que no són poques) peca d’una gens menyspreable ambigüitat.

Notícies relacionades

Finalment, i com a tercer motiu, la norma es recolza freqüentment en la remissió a la negociació col·lectiva i, per tant, sembla que ara evita donar respostes i obre la porta a l’eventual generació de conflictes jurídics en el futur.

En tot cas, malgrat aquestes flaqueses inicialment detectades, segurament és millor la seva existència que la seva inexistència. Benvinguda sigui, llavors, la nova norma de treballar a distància i esperem que la seva efectiva aplicació i compliment ajudi a generar un veritable teletreball de qualitat a Espanya.

Temes:

Teletreball