L'aporofòbia de cada dia

Aquesta reflexió exemplifica el que ja explicava la filòsofa Adela Cortina amb el concepte aporofòbia: el rebuig de la persona pobra, ja siguin migrants o els que resideixen al nostre país. En el cas del vídeo, aquesta altra gent amb qui no es barregen és la classe treballadora, la classe obrera, la que penca des de la matinada per pagar-se una habitació o un pis petit, lluny dels xalets i jardins de luxe.

Per això són els «altres», que fan la feina necessària per servir els de La Moraleja i la resta de la societat. Tot el que no estigui al seu nivell econòmic són pobres, inferiors..., però són útils quan els de La Moraleja o similars fan actes de caritat o visiten el Rastrillo per Nadal. Almenys, els permeten fer-se la foto, sentir-se recompensats quan aquesta gent «pobra» els dona les gràcies per unes monedes i, de passada, es netegen la consciència. 

L’aporofòbia està impregnada en tota la societat, no només en l’espanyola. L’aporofòbia s’aplica de forma directa a l’estranger que ve a buscar-se la vida, però s’oblida si arriba amb avió. És la mateixa que aquesta setmana hem vist d’una Europa que deixa sense res les persones refugiades que van fugir per l’incendi del camp de Mória. Però l’aporofòbia també està en els que viuen aquí, en aquests límits de barris que serveixen de petites fronteres.

La pandèmia de la Covid-19 ha demostrat, una vegada més, que el mite que la lluita de classes no existeix cau pel seu propi pes. La mateixa Ayuso demostrava la seva incompetència al referir-se als «modes de vida» dels barris del sud de Madrid, en lloc de les condicions de vida que sí que depenen de les polítiques públiques. Això són preses de decisions, no casualitats.

La classe obrera exposa el seu cos en primera línia en un treball precari, però també a utilitzar transports públics sense reforçar, en viure en cases compartides perquè la política de vivenda del país brilla per la seva absència o no tenen ni opció de ser atesos en el seu centre de salut perquè està col·lapsat. Si hi ha representants polítics que se senten molestos per les «condicions de vida» està a les seves mans millorar-les, tret que vulguin beneficiar sectors privats a costa de l’esforç d’aquests «pobres».

La Covid-19 ha demostrat que aquella frase d’«això ens afecta a tots» era, en part, una fal·làcia. El virus entén, i bastant, de classes socials, i ataca més les més vulnerables. Recordo en la crisi del 2008 aquells debats que insistien que la lluita de classes era un terme molt antic sense sentit en la societat actual. Ho deien els mateixos que agafen la «classe» preferent a l’AVE i la primera «classe» de l’avió. 

¿Com s’anomena el que estem veient avui dia? Una pura lluita de classes en què uns poden protegir-se més que d’altres per les seves condicions de vida. En què uns poden agafar el cotxe o fer teletreball i altres persones, no. En què unes persones acudeixen a la sanitat privada i altres triguen dies a assabentar-se del seu contagi perquè atenció primària està desbordada. En què uns poden viure en pisos on sobren habitacions i altres persones les han de compartir.

Responsabilitat política

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Això, en una pandèmia en què és factor de risc no complir la distància social, és la clau de tot. És cert que el virus afecta tota la societat, però no tothom té el mateix punt de partida, perquè el nivell de renda no és el mateix. Just per això la responsabilitat política s’hauria d’haver dedicat a prevenir i controlar, no a convertir Madrid en el territori amb més contagis de tot Europa, oblidant les persones més vulnerables, que crea el mateix sistema.

Viure amb el classisme i amb l’aporofòbia cada dia produeix no només declaracions com la dona de La Moraleja, sinó viure aliens a la realitat, estigmatitzar, excloure i pensar que aquestes persones amb qui no et «barreges» no tenen res a veure amb tu. Al final, acabem en polítiques que aprofundeixen més en les desigualtats socials i salven els de sempre. Que no culpin amb la «relaxació ciutadana» el que és relaxació i interès polític.