Dues mirades
El carnet del club
Ja que la capacitat d'accés als espectacles és restringida, la sola presència en un esdeveniment d'aquest tipus es converteix en una espècie de medalla que llueixes com un privilegi
zentauroepp53972757 el viceconsejero de salud pblica y plan covid-19 antonio z200827154244 /
El temps de la pandèmia ens fa viure episodis que no podíem sospitar. I no parlo només de les conseqüències més evidents, les que tots sabem i patim, aquesta mena de resclosida vida que s'amaga rere les mascaretes, la percepció d’una pastosa, espessa, flàccida existència, com si habitéssim al descampat de Vladimir i Estragon mentre esperen, al costat d’un arbre, que arribi Godot. «¿Què, anem-hi?», diu Vladimir al final de l’obra. I Estragon contesta: «Anem-hi». I Beckett escriu, aleshores, una acotació terrible a la tragèdia somorta: «‘Ils ne bougent pas’». No es mouen.
Hi ha episodis, doncs, inesperats, com el que Íngrid Guardiola descrivia a l’‘Ara’ fa uns dies: «La neocultura de club d’un elitisme rudimentari i circumstancial». El resum és aquest: com que la capacitat d’accés als espectacles és restringida, la sola presència en un esdeveniment d’aquest tipus es converteix en una espècie de medalla que llueixes com un privilegi. El carnet del club. Perdem la possibilitat (perquè així està plautat) de compartir «el diàleg fructífer» i esdevenim individus sols que han vist o sentit un directe, acotat, i que després en fan ostentació. Serà, potser, una marca del temps.
