Mas reclama un pedestal per a la seva astúcia

El poble de Catalunya no va estar present en l’atac d’importància que l’expresident va escenificar aquest dilluns. Artur Mas està gairebé angoixat, molt lògicament, per les circumstàncies que està vivint el moviment i, en especial, «el sobiranisme de centre ampli» que un dia Mas i Puigdemont van voler concentrar en el PDECat. Davant tal desastre, s’ha fixat com a propòsit fer tot el que pugui per refer la unitat, perquè creu que sense unitat no hi haurà cap confrontació intel·ligent amb l’Estat que valgui per a res. Segurament té raó i és molt comprensible que vulgui dedicar-se a esmenar els errors de Puigdemont, però instrumentalitzar el seu suposat crèdit com a president de tots els catalans per enfortir-ne la divisió supera totes les expectatives.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Mas està dolgut amb els seus, però no penedit del seu paper en aquesta història. En la seva esperada reaparició va glossar tot el que ell creu que va fer bé (30 anys a CDC, PDECat, JxSí, JxCat), oblidant-se d’esmentar tot allò que tothom sap que va fer malament com a impulsor de la desestabilització nacional de Catalunya. La conversió de CDC en partit independentista li continua semblant una aposta exitosa, ja que, segons el seu parer, ajudava a la integració del país; la seva renúncia a la presidència per imposició de la CUP la recorda com un exemple d’abnegació en benefici de la unitat, obviant el greu error de concedir als antisistema una centralitat política singular; i continua defensant que la designació a dit de Puigdemont com a successor va ser «una bona elecció», tot i que aquí va deixar clar que només fins al 2017.

El pedestal li permetrà a Mas confondre les urgències de la meitat de Catalunya amb les de la Catalunya sencera, a més de fugir del fang de la política diària del seu espai polític i, de passada, suavitzar la derrota soferta davant el seu successor embolicant-se en la dignitat institucional de tot expresident. Mas no critica obertament a Puigdemont, es limita a expressar la seva negativa a avalar la separació dels seus. No obstant, per reunificar el dividit, difícilment n’hi haurà prou amb llançar-li pulles al general de Waterloo, a qui, de totes maneres, qualsevol ‘però’ a la seva deriva populista li semblarà un atac intolerable. Mas ha parlat després d’un llarg silenci i potser no ha tingut en compte que l’ocàs de Zaratustra va començar quan va baixar de la muntanya.