28 d’oct 2020

Anar al contingut

MIRADOR

Mas reclama un pedestal per a la seva astúcia

Manu Mitru

Mas reclama un pedestal per a la seva astúcia

Jordi Mercader

Per reunificar el dividit, l'expresident no en tindrà prou amb llançar-li pulles al general de Waterloo

Artur Mas va xiuxiuejar al febrer la seva predisposició a sacrificar-se repetint com a candidat en benefici de la causa. Ningú li va fer cas i ara, «trist, decebut i enutjat» pel divorci entre els seus (PDECat i JxCat), reivindica el seu pedestal com a expresident de la Generalitat per dedicar-se a refer la unitat independentista, apel·lant a la condició «de patrimoni comú del poble de Catalunya» que comparteixen tots els expresidents. En resum, vol exercir de pare de la pàtria, però només per l’interès del que li passa a mitja pàtria, la seva. L’astúcia de sempre està evolucionant cap al clàssic cinisme polític.

El poble de Catalunya no va estar present en l’atac d’importància que l’expresident va escenificar aquest dilluns. Artur Mas està gairebé angoixat, molt lògicament, per les circumstàncies que està vivint el moviment i, en especial, «el sobiranisme de centre ampli» que un dia Mas i Puigdemont van voler concentrar en el PDECat. Davant tal desastre, s’ha fixat com a propòsit fer tot el que pugui per refer la unitat, perquè creu que sense unitat no hi haurà cap confrontació intel·ligent amb l’Estat que valgui per a res. Segurament té raó i és molt comprensible que vulgui dedicar-se a esmenar els errors de Puigdemont, però instrumentalitzar el seu suposat crèdit com a president de tots els catalans per enfortir-ne la divisió supera totes les expectatives.

Mas està dolgut amb els seus, però no penedit del seu paper en aquesta història. En la seva esperada reaparició va glossar tot el que ell creu que va fer bé (30 anys a CDC, PDECat, JxSí, JxCat), oblidant-se d’esmentar tot allò que tothom sap que va fer malament com a impulsor de la desestabilització nacional de Catalunya. La conversió de CDC en partit independentista li continua semblant una aposta exitosa, ja que, segons el seu parer, ajudava a la integració del país; la seva renúncia a la presidència per imposició de la CUP la recorda com un exemple d’abnegació en benefici de la unitat, obviant el greu error de concedir als antisistema una centralitat política singular; i continua defensant que la designació a dit de Puigdemont com a successor va ser «una bona elecció», tot i que aquí va deixar clar que només fins al 2017.

El pedestal li permetrà a Mas confondre les urgències de la meitat de Catalunya amb les de la Catalunya sencera, a més de fugir del fang de la política diària del seu espai polític i, de passada, suavitzar la derrota soferta davant el seu successor embolicant-se en la dignitat institucional de tot expresident. Mas no critica obertament a Puigdemont, es limita a expressar la seva negativa a avalar la separació dels seus. No obstant, per reunificar el dividit, difícilment n’hi haurà prou amb llançar-li pulles al general de Waterloo, a qui, de totes maneres, qualsevol ‘però’ a la seva deriva populista li semblarà un atac intolerable. Mas ha parlat després d’un llarg silenci i potser no ha tingut en compte que l’ocàs de Zaratustra va començar quan va baixar de la muntanya.